: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
L’escassetat d’aigua derivada de les sequeres dels darrers anys ha situat la gestió dels recursos hídrics en el centre del debat. Més concretament, a l’illa de Menorca la realitat és que cada vegada es disposa de menys reserves d’aigua i que una part significativa de les existents presenta nivells elevats de contaminació per clorurs i nitrats. A aquesta situació se suma una elevada pressió turística que, especialment durant els mesos d’estiu, intensifica la demanda i accentua una relació extractiva amb un territori de recursos limitats, precisament en el moment de l’any en què la disponibilitat d’aigua és menor. Aquesta problemàtica, també es manifesta en altres territoris propers, on s’ha aplicat durant dècades una política de gestió de l’aigua basada en la consideració d’aquest recurs com a pràcticament infinit. En aquest context, aquest treball estudia els sistemes tradicionals de recollida i aprofitament de l’aigua de pluja, centrant-se en les cisternes del nucli urbà de Maó. A partir de la recerca bibliogràfica i d’una selecció de casos d’estudi, s’identifiquen i documenten les cisternes que encara es conserven, la seva implantació dins les cases entre mitgeres i la seva relació amb la configuració arquitectònica dels edificis. La recerca planteja les cisternes no només com un element patrimonial, sinó com una infraestructura integrada en l’arquitectura que durant segles va formar part del sistema d’abastament domèstic. La seva progressiva substitució per les xarxes modernes d’abastament i sanejament va comportar la pèrdua d’un model descentralitzat de gestió de l’aigua, fet que convida a reflexionar sobre el potencial que aquests sistemes tradicionals poden tenir davant dels reptes hídrics contemporanis i la necessitat d’avançar cap a models més sostenibles i resilients.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
El envejecimiento del parque residencial y el objetivo europeo de neutralidad climática para 2050 convierten la rehabilitación de edificios en un elemento esencial de la transición energética. En Barcelona, gran parte del parque se construyó sin criterios de eficiencia energética, y un número de viviendas presenta actualmente déficits en aspectos como la conservación, accesibilidad y comportamiento térmico. En este contexto, el trabajo de investigación llevado a cabo evalúa hasta qué punto las políticas públicas y los modelos privados de rehabilitación responden a estas necesidades desde una perspectiva territorial, social y energética. La metodología combina la revisión bibliográfica y normativa, análisis de datos urbanos, estudio de instrumentos como el Pasaporte del Edificio, el análisis del modelo de compraventa y rehabilitación usado por la start-up Clikalia. Se estudia el método de rehabilitación, a escala vivienda a vivienda y a nivel privado por parte de esta empresa. Los resultados muestran que estas intervenciones permiten actualizar las instalaciones y cerramientos exteriores, mejorar la habitabilidad y eficiencia energética a nivel individual de cada vivienda, además de reincorporar viviendas rehabilitadas al mercado. Pero también presentan limitaciones para corregir las deficiencias energéticas a nivel general del edificio, ya que no actúan sobre la envolvente ni sobre los sistemas comunes del edificio. Asimismo, la necesidad de garantizar la rentabilidad de las operaciones concentra la actividad en determinados barrios de la ciudad, como también ciertas tipologías de viviendas, dejando al margen las zonas más vulnerables y los edificios anteriores a 1920, donde los costes y riesgos son mayores.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
Els projectes d’arquitectura es desenvolupen amb un ordre que talla el fil conductor entre aquests aspectes donant resultats que, en termes generals, s’ha atribuït a la “no arquitectura” que veiem arreu del món en construccions recents. Ja des de l’aparició de la figura d’arquitecte, atribuït a Bramante, el disseny estructural i la concepció arquitectònica s’han allunyat entre ells. És dins d’aquest context quan projectes contraris a aquest mètode resulten excepcionals i dignes d’estudi. Es comença aquest treball amb una petita introducció històrica de les estructures on les forces es desvien en relació l’eix vertical immediat de transferència de càrregues, entenent la seva evolució amb l’aparició de nous materials constructius, que requereixen al mateix temps de noves tècniques de construcció i coneixement general del comportament mecànic i físic en el context de l’edificació. A continuació, s'analitzaran quatre casos d’estudi amb estructures exemplars; dos de preliminars, on s’analitzen projectes anteriors als principals que tenen estructures equivalents i que ajuden a entendre -a mode de preàmbul- les característiques dels projectes que els segueixen; i els dos projectes principals, que s’analitzen en profunditat, des de l’estudi de preexistències, les possibles solucions estructurals i les estructures finals proposades, com al procés de construcció, al llarg de l’obra, fins a concloure amb reflexions i apunts sobre l’estat actual. En definitiva, l’objectiu final és trobar els punts comuns que han actuat en cadascun d’aquests edificis on es vincula l’estructura com a element generatiu de l’arquitectura, entenent les fases constructives i com responen al plantejament de cada projecte, amb el fi d’entendre millor l’arquitectura i totes les disciplines, elements i temps que s’ajunten per desenvolupar-la.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
La rehabilitació i conservació del patrimoni edificat han adquirit una importància creixent dins del sector de la construcció, fet que posa de manifest la necessitat de conèixer els sistemes constructius tradicionals presents en els edificis existents. En aquest context, aquest Treball Final de Grau estudia els principals sistemes constructius i estructurals de sostres executats amb ceràmica utilitzats a Catalunya entre els anys 1870 i 1970, amb l’objectiu d’analitzar-ne el comportament i establir criteris per a la seva diagnosi, rehabilitació i conservació. El treball parteix d’una revisió del context històric i de les propietats de la ceràmica com a material constructiu. A partir d’aquí, es desenvolupa una classificació tipològica dels sostres ceràmics segons el paper estructural de la ceràmica, diferenciant els sistemes en què actua com a element resistent principal d’aquells en què exerceix una funció auxiliar. Aquesta classificació es complementa amb fitxes descriptives que recullen la configuració constructiva, el funcionament estructural, els materials i les principals característiques de cada tipologia. Finalment, s’analitzen les principals patologies i tècniques de reforç dels sistemes en què la ceràmica constitueix l’element estructural principal. Diversos casos d’estudi permeten contrastar els coneixements teòrics amb la realitat constructiva. El treball contribueix així a sistematitzar el coneixement sobre aquestes tipologies, posant de manifest la seva evolució i la importància de comprendre el funcionament original de cada sistema abans d’intervenir-hi.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
El canvi climàtic constitueix un dels principals reptes als quals s'enfronta la societat actual. L'augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la creixent pressió sobre els recursos naturals fan necessari revisar els processos de producció i consum que sustenten el nostre model de desenvolupament. En aquest context, l’arquitectura ha d’assumir un paper actiu en la cerca de solucions que permetin reduir l’impacte ambiental de la construcció i avançar cap a un model més sostenible. La tria dels materials que conformen un edifici representa una de les decisions fonamentals en aquest procés, especialment en l’àmbit estructural, on es concentra una part significativa dels recursos emprats en la seva construcció. Aquest Treball de Final de Grau analitza i compara la sostenibilitat ambiental de tres dels principals materials estructurals emprats en arquitectura: formigó, acer i fusta. L’estudi aborda el cicle de vida complet de cada material, analitzant les emissions de carboni associades a les seves diferents fases i complementant els resultats amb altres factors que en condicionen la tria, com per exemple el cost econòmic. Finalment, s’estableix una comparació conjunta entre les tres solucions per identificar-ne les diferències i determinar quina presenta un comportament més favorable des del punt de vista ambiental.

: Sala PFC-2
: Amb data de lectura
:
Este trabajo de fin de grado realiza un análisis del edificio Taipei 101 (Xinyi, Taiwán), uno de los rascacielos más icónicos del mundo, centrándose en las ingeniosas soluciones estructurales y aerodinámicas que le permiten hacer frente a sismos y vientos de gran magnitud. A lo largo del trabajo, se examina cómo la arquitectura de la torre fusiona la identidad cultural local con la ingeniería. Se analizan en detalle sus principales sistemas de defensa: el núcleo central, los estabilizadores laterales (outriggers), las vigas con reducción de sección (RBS) diseñadas para absorber energía de forma dúctil, y su amortiguador de masa sintonizado (TMD) en forma de péndulo de 660 toneladas. Para validar la teoría, el trabajo incorpora una parte práctica mediante simulaciones con el sistema modular PASCO. En esta prueba de laboratorio se recrea el comportamiento dinámico de una torre a escala, ante diferentes frecuencias de vibración, demostrando el devastador efecto de la resonancia y cómo la incorporación de un TMD pasivo reduce significativamente las aceleraciones y la agitación de la estructura. Las conclusiones finales confirman que la seguridad y el confort en los rascacielos modernos dependen de la flexibilidad, la geometría aerodinámica y la disipación inteligente de la energía.

: Sala PFC-2
: Amb data de lectura
:
L’arquitectura és un element que parteix d’una realitat i la conforma, i incideix a nivell social, individual, cultural, econòmic, emocional. Així mateix, aquesta conformació determina la nova arquitectura que vagi sorgint, i per tant és molt important cercar solucions que millorin la nostra existència a llarg termini i, per això, hem d’escoltar i entendre el que el nostre entorn ens reclama. D’acord amb aquestes consideracions és molt important plantejar-nos quins recursos són els que tenim disponibles, i un dels recursos amb més disponibilitat és la terra. Hem de tenir en compte que la disponibilitat o no dels recursos és un factor que va íntimament lligat a l’impacte que la utilització dels mateixos genera, de tal manera que l’arquitectura no pot obviar aquesta consideració per dues raons: primera, perquè una arquitectura que utilitza els recursos disponibles i no d’altres generarà així mateix un menor impacte ambiental i, segona, perquè aquests recursos disponibles formen part d’un paisatge que d’alguna manera és l’essència del lloc a on vivim i, per tant, forma part de nosaltres. Per altra banda és important la consideració de que la utilització d’aquest recurs pugui ser aplicada en molts aspectes de l’arquitectura i la seva pràctica, i és per això que en aquest treball es fa un anàlisi d’un element arquitectònic que conforma la major part de la ciutat, el planeta, on vivim, on passem la major part del temps i el que té més demanda i, per tant, es necessita: l’habitatge. En aquest treball s’ha volgut analitzar amb profunditat la terra, com a un un material que reuneix totes aquestes característiques d’integració amb l’entorn i amb possibilitats de futur. Això es deu a que és un material aparentment simple o senzill, del que disposem fàcilment, que forma part del nostre paisatge de manera natural i que tenim la possibilitat d’incorporar a la nostra qualitat de vida.

: Sala PFC-2
: Amb data de lectura
:
El present treball final de grau estudia les cases botonades, un sistema constructiu vernacle originari de la conca d’Akseki-Ibradi, a la província d’Antalya (Turquia). Es tracta d’una estructura de murs portants de maçoneria de pedra, construïda en sec i connectada mitjançant elements de fusta (els lligams longitudinals i els travessers que confereixen rigidesa al conjunt). Aquest sistema va ser desenvolupat de manera empírica per les comunitats de la zona al llarg de generacions com a solució constructiva per a un territori sísmicament actiu. El treball aborda el sistema des d’una doble perspectiva, patrimonial i tècnica. En primer lloc, el situa en el marc teòric de l’arquitectura vernacla i de la cultura sísmica local, entesa com el conjunt de coneixements constructius transmesos de manera no acadèmica que permeten a una comunitat conviure amb el risc sísmic. En segon lloc, caracteritza el sistema en les seves dimensions territorials, tipològiques, materials i constructives, i quantifica la perillositat sísmica del territori a diferents escales, analitzant el comportament estructural del mur sota l’acció sísmica. A partir de la transferència raonada dels resultats de la recerca experimental i numèrica disponibles sobre sistemes vernacles anàlegs, l’estudi explica per què un mur construït amb maçoneria presenta un comportament dúctil i dissipatiu capaç de garantir-ne la supervivència davant dels terratrèmols. Aquesta comprensió permet, finalment, fonamentar criteris de conservació compatibles i advertir sobre el caràcter nociu de determinades intervencions contemporànies. El treball conclou que les cases botonades constitueixen un patrimoni de notable valor i intel·ligència constructiva, actualment en risc, la preservació del qual exigeix tant la protecció dels edificis com la transmissió del coneixement tècnic que els sustenta.

: Sala PFC-2
: Amb data de lectura
:
Malgrat la seva llarga tradició constructiva, la volta catalana, o volta de maó de pla, ha anat perdent presència en la pràctica arquitectònica contemporània, desplaçada per la industrialització de la construcció i la generalització del formigó armat. En aquest sentit, en un context d’emergència climàtica en què el sector de la construcció és responsable d’una part molt significativa del consum mundial de recursos i de les emissions de CO2, aquesta tècnica tradicional recupera avui un interès renovat gràcies a la seva eficiència estructural, l’ús de materials econòmics i accessibles, i la seva capacitat d’adaptar-se a noves eines de disseny i càlcul. Aquest Treball de Fi de Grau analitza l’evolució històrica de la volta catalana amb l’objectiu d’identificar les innovacions tècniques, formals i constructives que li han permès adaptar-se a diferents contextos i necessitats al llarg del temps, així com el seu potencial per donar resposta als reptes actuals de sostenibilitat i eficiència en l’ús dels recursos. Per fer-ho, es desenvolupa una metodologia estructurada en dos blocs complementaris: un marc teòric, fonamentat en una recerca bibliogràfica i documental àmplia, que defineix la tècnica i en situa els orígens i els principis estructurals; i un marc pràctic, que estudia cronològicament la seva evolució a través de l’anàlisi gràfica i multiescalar (planta, axonometria i detall) d’una sèrie de casos d’estudi representatius. L’anàlisi mostra que la decadència de la volta catalana respon principalment a la manca d’una normativa tècnica específica i a la pèrdua de mà d’obra especialitzada, més que no pas a limitacions pròpies del sistema constructiu, que continua sent competitiu en termes de cost, consum energètic i emissions respecte a solucions convencionals de formigó armat.

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
Durant més de sis segles, el territori conegut com a Priorat Històric es va ordenar al voltant d’un únic centre de poder, la Cartoixa d’Escaladei, que exercia la jurisdicció sobre un conjunt reduït de pobles de muntanya. La caiguda de l’orde amb la desamortització del 1835, la crisi de la fil.loxera i el despoblament posterior van desactivar aquell model i van desplaçar la funció de capitalitat cap a Falset, una vila que històricament havia quedat fora del domini. Aquest treball es pregunta per què, havent partit d’unes mateixes condicions, els vuit nuclis de l’antic domini han seguit evolucions tan diferents. Per respondre-ho, es reconstrueix la trajectòria del territori en tres etapes: l’esplendor monàstic, l’època de transició i la reinvenció vitivinícola contemporània, llegint cada nucli mitjançant la superposició de cinc capes d’anàlisi: la urbana, la paisatgística, la infraestructural, la patrimonial i la demogràfica. La comparació de les vuit monografies resultants mostra que la ramificació s’explica per la combinació de cinc variables: l’emplaçament, la base econòmica, la connectivitat, el grau de dependència del centre i el teixit social. La història del Priorat Històric és, essencialment, la d’una centralitat que es desplaça. A partir d’aquest diagnòstic, el treball formula una proposta de dinamització basada en una xarxa de centres complementaris i no en una capitalitat única.

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
Este trabajo explora la intersección entre el Derecho a la Ciudad, la infraestructura hídrica y el urbanismo con perspectiva de género a través del caso de estudio del barrio autoproducido de Chamanculo C en Maputo, Mozambique. Se examina cómo la ausencia de una red azul digna, fruto de una segregación urbana histórica, vulnera los derechos urbanos. En Chamanculo, el peso de esta carencia recae sobre los cuerpos de las mujeres quienes construyen una “infraestructura humana” que completa las redes de agua deficientes. Sin embargo, esta dinámica conlleva un coste: el sacrificio de oportunidades educativas, laborales y del tiempo de descanso. Es, por lo tanto, precisamente en los puntos de abastecimiento donde se materializa lo cotidiano y donde deben garantizarse los derechos urbanos. En este contexto, se plantea cómo el refuerzo del Derecho al Agua no solo cubre una necesidad vital, sino que permite potenciar simultáneamente el tejido social. Por ello, el objetivo principal de esta investigación es analizar la infraestructura azul en los asentamientos autoproducidos desde la perspectiva del urbanismo feminista para evaluar su rol como catalizador comunitario, con el fin de establecer estrategias que dignifiquen estos espacios. Para alcanzar este objetivo, se ha implementado una metodología participativa en la cual, a partir de las voces de las residentes, se identifican las vulnerabilidades espaciales y se proponen pautas de acupuntura hídrica para dignificar los nodos de suministro y transformarlos en catalizadores de socialización comunitaria. De este modo, el urbanismo se reivindica como un instrumento reivindicativo para potenciar el Derecho a la Ciudad y reparar el tejido comunitario.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball de Fi de Grau parteix de la hipòtesi que l'arquitectura vernacular de Mallorca es pot llegir com el resultat de la interpretació dels recursos de l'illa: la condició insular estableix un camp de possibilitats que cada societat ha transformat amb els seus coneixements, oficis i formes d'organització. A partir de l'estudi dels condicionants territorials, i de les formes d'organització social i econòmica que els han interpretat, la recerca classifica els recursos en tres grans blocs: recursos territorials, recursos socials i recursps materials; i els analitza en relació amb les cinc unitats territorials de l'illa: Tramuntana, Raiguer, Pla, Llevant i Migjorn. D'aquesta lectura en sorgeixen tres resultats. Primer, els tres blocs de recursos es tradueixen en tres escales arquitectòniques: la implantació en el territori, la possessió com a unitat productiva i social, i la construcció d'escala domèstica. Segon, les cinc unitats territorials, preses inicialment com a criteri d'ordenació, resulten ser cinc maneres diferents de resoldre els mateixos problemes, reconeixibles en els oficis, els materials i les construccions. Tercer, la lectura permet formular un criteri per valorar la vigència d'aquestes solucions: que una en torni a ser operativa no basta que funcioni, cal que persisteixin el problema, el recurs, el coneixement i l'estructura social que la sostenen. El conjunt d'aquests tres resultats permet llegir avui l'arquitectura mallorquina des del recurs, com una eina per entendre l'illa.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball segueix un desplaçament: el del color des de la superfície construïda fins a la llum que travessa el vidre, i examina què provoca aquest canvi en la percepció de l’espai religiós. El punt de partida és la policromia de l’Antiguitat i el llarg procés cultural que va acabar associant l’arquitectura clàssica amb una imatge blanca. A partir d’aquí, el treball segueix el trasllat medieval del relat religiós: del mur pintat al buit envidrat. Comparar tècnicament ambdós suports permet separar dues operacions que no són el mateix —pintar sobre un arrebossat i treballar sobre una làmina translúcida—, encara que durant segles compartissin contorns marcats i camps de color plans. A continuació, s’aborden l’explicació física de Newton i la perceptiva de Goethe, amb les seves prolongacions artístiques, de Chevreul a la Bauhaus. La avantguarda parisenca, la incorporació del vidre de color a l’arquitectura moderna i la renovació de l’art sacre de postguerra tanquen el marc històric. Sobre aquest marc s’estudien dos casos: els vitralls de Joan Vila-Grau per a la basílica de la Sagrada Família (1999–2019) i els de Marc Chagall per a la catedral de Saint-Étienne de Metz (1958–1968). No es tracta d’equiparar dues trajectòries que van ser molt diferents, sinó d’aïllar un problema de projecte que totes dues comparteixen: dos pintors intervenen amb vidre de color en edificis religiosos que no han projectat, amb el suport de tallers especialitzats i al llarg de períodes molt prolongats. L’anàlisi s’articula en quatre dimensions —continuïtat de la llum, relació amb la materialitat del tancament, sentit de l’abstracció i construcció de l’atmosfera—, recorregudes sempre en el mateix ordre: vidre, color, llum, espai, percepció i significat. La tesi que se sosté és que la desmaterialització no elimina la matèria, sinó que n’inestabilitza la percepció per mitjà de la llum. En tots dos casos, aquest efecte descansa sobre una infraestructura material molt precisa.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia les masies del Montseny com a arquitectures estretament vinculades a les formes de vida que les han originat i transformat al llarg del temps. L’objectiu és entendre quins factors han condicionat la seva configuració i evolució, i observar els criteris que permetin llegir i interpretar aquestes transformacions a partir de la història, l’observació directa i l’anàlisi arquitectònica. El treball combina una recerca històrica i tipològica amb l’estudi de sis casos situats a l’entorn de Viladrau: el Noguer, el Molí del Noc, Espinzelles, l’Arimany, Ca l’Herbolari i el Pujol de Muntanya. La seva comparació permet observar diferents maneres d’adaptar-se als recursos disponibles, l’activitat productiva i les necessitats de cada família. L’anàlisi mostra que no existeix una tipologia de masia exclusiva del Montseny, sinó una adaptació de la masia catalana a unes condicions territorials concretes. Es tracta d’arquitectures acumulatives, construïdes i modificades progressivament segons les necessitats de cada moment. Entendre aquesta evolució resulta fonamental per intervenir-hi avui, preservant-ne el caràcter arquitectònic i material i, alhora, buscant nous usos que en garanteixin la continuïtat.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
L’objectiu principal d’aquest treball és analitzar diversos edificis d’habitatges per descobrir de quina manera els projectes arquitectònics poden intervenir en la ciutat, ja sigui generant nou espai públic o millorant l’existent. El treball argumenta que la qualitat urbana no depèn únicament dels espais públics tradicionals, sinó també dels projectes que conformen el seu teixit urbà. En aquest sentit, es critica la visió clàssica que separa l’arquitectura de l’urbanisme, així com el model de ciutat on l’edifici residencial queda relegat a un segon pla i només els grans equipaments singulars tenen la capacitat de fer ciutat. Per contra, s’analitza com l’habitatge, teixit majoritari de les ciutats, pot generar espais d’oportunitat i transicions ambigües entre l’esfera privada i la pública, enriquint així la vida al carrer. D’aquesta manera, l’edifici residencial deixa de ser un bloc aïllat per convertir-se en un generador de ciutat mitjançant diversos mecanismes projectuals que l’arquitecte utilitza per integrar l’obra en la morfologia urbana. Finalment, es presenta un catàleg que recull exemples pràctics a la ciutat de Barcelona que persegueixen i assoleixen aquests objectius. L’estudi posa el focus en l’arquitectura recent, centrant-se específicament en aquells projectes inaugurats entre els anys 2000 i 2020. A través d’anàlisis i dibuixos, s’estudia i es posa en valor quina és la seva aportació real a l’entorn metropolità.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
El buit, entès com un espai delimitat intencionadament per la matèria que l’envolta, ha estat al llarg de la història una de les figures més persistents de l’arquitectura. El pati n’és una de les expressions més constants. Aquest treball estudia el pati com a mecanisme compositiu en l’arquitectura escolar, centrant-se en els casos en què adopta una geometria circular o una variació d’aquesta, principalment ovalada o el·líptica. A partir d’un marc teòric que ressegueix el pati des de l’antiguitat clàssica fins a la modernitat i aborda les nocions de tipus i transformació tipològica, el treball parteix de la hipòtesi que una mateixa condició de partida, l’edifici amb pati de geometria circular o tensionada aplicat a un mateix programa educatiu, no condueix necessàriament a una única lògica organitzativa, sinó que admet diferents graus de deformació, fragmentació i tensió amb altres sistemes sense perdre la seva identitat. Per contrastar-la es redibuixen i s’analitzen deu llars d’infants i escoles a partir de les qüestions comunes: com es construeix el buit, com es defineix el seu límit, com es transforma la seva condició formal i quina experiència espacial en resulta. L’anàlisi permet estudiar com el paper del pati varia segons la incidència que té en la generació del projecte, la relació que estableix amb el ple i el grau d’autonomia que conserva el seu límit. Els resultats mostren que la geometria no determina un únic model d’organització, sinó que constitueix una condició oberta, susceptible de transformar-se formalment i d’entrar en relació amb altres lògiques sense deixar de funcionar com a estructura del projecte. Malgrat les seves deformacions, fragmentacions i dissolucions, el pati conserva en la major part dels casos una forta capacitat d’estructurar i donar referència al conjunt. El que persisteix entre els deu casos és una manera d’organitzar l’arquitectura a partir de la relació entre buit i ple.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
Aquesta investigació es centra en l’estudi de la il·luminació artificial de Barcelona, prenent com a base l’estudi de Kevin Lynch sobre la imatge de la ciutat. L’anàlisi busca respondre a la pregunta de si la il·luminació artificial ofereix alternatives de lectura i d’ús de la ciutat i de quina manera. Per fer-ho, se seleccionen dos casos d’estudi amb característiques urbanes diferents i una sèrie d’elements que permeten comparar ambdues situacions. A partir d’aquesta selecció, es realitzen enquestes, visites de camp, mesures d’il·luminància i anàlisis urbans i lumínics, completats mitjançant la modelització dels espais amb DIALux. Els resultats obtinguts mostren diferències entre la lectura diürna i nocturna dels casos d’estudi, amb elements que es mantenen i d’altres que canvien entre ambdues condicions. També s’observen diferències en els recorreguts, els espais d’estada i la concentració de persones. La comparació amb l’anàlisi lumínica mostra, a més, que una major quantitat de llum no implica necessàriament un major reconeixement durant la nit, sinó que també hi intervenen la seva distribució i les característiques de l’espai sobre el qual actua. La lectura conjunta dels dos casos mostra que aquests canvis no es produeixen de la mateixa manera en tots dos teixits urbans. La il·luminació intervé en la lectura nocturna juntament amb la morfologia de l’espai, la continuïtat dels recorreguts, l’activitat i la visibilitat dels elements. Per tant, la imatge nocturna de la ciutat no es pot explicar únicament a partir dels seus nivells d’il·luminació.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
El buit de la ciutat m’ha generat unes sensacions molt concretes i alhora desconegudes. L’espai entre edificis que conforma la part “pública” de la metròpolis que habito ha estat una incògnita que inconscientment he intentat desxifrar des que tinc record. Aquest treball és, per mi, una oportunitat d’investigar i donar resposta a aquesta qüestió. Intentaré entendre quins són els components d’aquest buit, el que actualment conec com l’espai públic. Amb el temps aquest espai buit ha quedat desprogramat, i l’espai públic s’estén vestigialment per la urbe sense la funció que el va originar: la política. Entesa com la interacció, intercanvi d’idees i debat entre els habitants de la ciutat, la política ha desaparegut dels carrers i places, relegant-los a espais que existeixen per a ser observats, passejats i per les ocasionals tasques reproductives. Ara el que abans era l’espai intermedi entre els habitants, condensa en una forma que rebutja el conflicte les activitats de les persones que, de forma inherent han portat a l’aparició de les ciutats. Aquesta fricció entre el conflicte i la seva domesticació és el que crec genera l’ambigüitat de l’espai públic, que sembla respondre a vegades si i a vegades no al que els habitants fem a la ciutat, passejar, descansar, reunir-nos, discutir, barallar-nos i un llarg etcètera de situacions, sovint conflictives, a resoldre en un espai que no acaba de voler que passin aquestes coses. L’objectiu de tot això és trobar la seqüència de successos i els mecanismes arquitectònics que acaben generant les sensacions que jo personalment, i amb sort més gent, sento quan habito les parts compartides de la ciutat. A través de fotografies mostraré els espais intermedis que m’han suscitat les sensacions detonants del treball i tractaré d’explicar que és el que genera l’atmosfera ambigua que tant identifico amb les ciutats que habito.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El presente Trabajo de Fin de Grado analiza el comportamiento sismorresistente del sistema constructivo tradicional de bahareque y guadua en el municipio de El Cairo, Valle del Cauca (Colombia), tomando como caso de estudio las edificaciones afectadas por el terremoto ocurrido el 10 de agosto de 2026. La investigación surge del interés por comprender y poner en valor la arquitectura vernácula colombiana como resultado de la adaptación histórica a las condiciones climáticas, geográficas, materiales, culturales y sísmicas del territorio. La vivencia directa del terremoto y la participación en las labores de inspección y diagnóstico posteriores al desastre permitieron contrastar el conocimiento constructivo tradicional con las metodologías contemporáneas de evaluación estructural.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
El treball analitza com algunes «flagship stores» s’insereixen en la ciutat i quina relació estableixen amb l’espai públic a través de la construcció del seu límit. L’objectiu és avaluar fins a quin punt aquests edificis generen urbanitat o construeixen una urbanitat aparent mitjançant espais que suggereixen obertura i relació amb la ciutat, però estan controlats pel programa comercial. Amb aquesta finalitat, el marc teòric analitza la configuració del límit entre el programa comercial i la ciutat a partir de les aportacions de Lynch, Gehl, de Certeau, Solà-Morales i Sennett. Amb aquest enfocament, es proposa un sistema metodològic que estudia quatre casos internacionals situats en teixits urbans consolidats de Nova York, Tòquio i Milà, i n’analitza la implantació urbana, la configuració de façanes, accessos i espais de transició, les dinàmiques d’ús i l’aparició d’activitats no previstes. La comparació d’aquests projectes permet identificar quatre formes de construir el límit: interioritzar-lo, convertir-lo en imatge o dilatar-lo mitjançant la reculada o la topografia. Cada estratègia situa la urbanitat en un lloc diferent: a l’interior, a la façana cap al carrer, a l’espai exterior de transició o a la plaça, i condiciona les possibilitats d’accés, permanència i interacció. Així, la investigació ordena els casos segons l’espai que cadascun deixa disponible al marge del consum i de l’horari comercial. Paraules clau: urbanitat, «flagship store», arquitectura comercial, espai col·lectiu, límit, vora activa.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
Aquest treball analitza l’evolució de les arquitectures vinculades a la producció de vi a l’Alt Penedès des de l’inici de l’expansió de la vinya al segle XIX fins a l’actualitat. La recerca parteix d’estudiar la relació entre el model productiu i la seva traducció espacial, centrant-se especialment en els moments d’escissió i reunificació del binomi viticultura-vinificació. A partir d’una metodologia que combina recerca bibliogràfica, fonts primàries, entrevistes, visites de camp i aixecaments arquitectònics, el treball interpreta les transformacions productives com a processos capaços de modificar simultàniament l’edifici, la forma urbana i el territori. L’estudi recorre els principals cicles de l’economia vitivinícola: l’expansió de la vinya durant el cicle del vi comú i la consolidació de l’habitatge com a principal arquitectura del vi; la crisi provocada per la fil·loxera i l’aparició dels cellers exempts i cooperatius; el desenvolupament del vi escumós i la consolidació de les caves subterrànies com a espais de criança i identitat; i, finalment, la industrialització i el retorn contemporani a models de menor escala. Els casos de Cal Salvador del Molí, Cal Montragull, el Celler Cooperatiu de la Granada, Llopart i Can Cerdà de Palou permeten observar aquestes transicions des de diferents escales i condicions. El treball proposa entendre aquest patrimoni com un palimpsest, on cada arquitectura conserva capes corresponents a diversos models productius. Les transformacions actuals apunten cap a una reunificació —ara del trinomi— del cultiu, l’elaboració i la criança, associada a la diferenciació del producte, la valorització del paisatge i la recuperació d’espais productius existents. Així, l’arquitectura permet llegir la història social, econòmica i territorial del Penedès.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia com es percep l'espai urbà a través del moviment i la seqüència, prenent com a referència la metodologia de Learning from Las Vegas (Venturi, Scott Brown i Izenour) i les aportacions de Kevin Lynch i Edward Ruscha sobre la lectura de la ciutat i el registre fotogràfic continu. A partir d'aquestes bases es desenvolupa un sistema d'anàlisi que combina l'estudi morfològic, la representació gràfica i el registre fotogràfic seqüencial, aplicat a tres recorreguts d'Esplugues de Llobregat. S'hi analitzen aspectes com els plens i buits, la mobilitat, la vegetació, els encreuaments i les façanes, amb l'objectiu d'identificar patrons espacials i perceptius i mostrar com la fotografia seqüencial pot utilitzar-se com a eina per interpretar l'estructura urbana.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Les arquitectures dels fashion shows són concebudes per existir només durant uns dies. Després de setmanes de projecte, construcció i muntatge, desapareixen gairebé sense deixar rastre. Aquesta condició efímera fa que, malgrat la seva gran complexitat arquitectònica, hagin estat escassament estudiades. Això s’explica perquè, mentre que les desfilades han estat àmpliament documentades, l’arquitectura que les fa possibles acostuma a quedar limitada a fotografies i enregistraments, deixant invisibles els processos de projecte, construcció i organització que hi ha al darrere. Aquest treball parteix d’aquesta absència documental per reconstruir i analitzar quatre arquitectures efímeres desenvolupades per Bureau Betak per a Christian Dior, enteses no com a simples escenografies, sinó com a projectes arquitectònics complets, en què la concepció espacial, l’estructura, la logística, el muntatge i el desmuntatge formen part d’un mateix procés de projecte. Per fer-ho possible, es proposa una classificació pròpia de l’arquitectura efímera aplicada als fashion shows, una metodologia d’anàlisi comuna i la reconstrucció digital dels casos d’estudi mitjançant BIM. Aquesta reconstrucció permet recuperar informació que ja no és visible, interpretar la lògica constructiva dels projectes i comparar-los sota uns mateixos criteris. L’estudi comparatiu revela que no existeix una única manera de projectar arquitectura efímera aplicada als fashion shows, sinó diverses metodologies arquitectòniques capaces de donar resposta a un mateix encàrrec mitjançant estratègies espacials, constructives i logístiques diferenciades. En aquest sentit, la investigació reivindica l’arquitectura efímera aplicada a la moda com un camp arquitectònic amb identitat pròpia i aporta una metodologia d’anàlisi que pot servir de base per a futures investigacions.

: Sala PFC-2
: Amb data de lectura
:
La reutilització adaptativa del patrimoni arquitectònic planteja el repte de compatibilitzar la continuïtat dels valors existents amb les necessitats funcionals, tècniques i socials contemporànies. Aquesta investigació estudia els criteris que intervenen en aquest procés amb l’objectiu d’identificar una estructura metodològica que pugui orientar les primeres fases d’un projecte sobre una preexistència. A partir d’un marc teòric sobre l’evolució del concepte de patrimoni i la reutilització adaptativa, s’analitzen comparativament tres intervencions contemporànies: el Vapor Cortès de Terrassa, les Adoberies de Vic i l’Anònima Manresana. L’estudi combina documentació històrica i de projecte, plànols, visites als edificis, pressupostos i entrevistes amb els arquitectes responsables. La comparació permet analitzar la relació entre context, diagnosi, valors patrimonials, nou programa, estratègies d’intervenció, recursos disponibles i imprevistos d’obra. Els resultats mostren que no existeix una seqüència universal d’actuació, sinó un conjunt de qüestions recurrents que interactuen entre elles. La reutilització adaptativa es planteja així com un procés iteratiu de coneixement, negociació i presa de decisions, en què intervenir no significa conservar el màxim possible, sinó determinar què cal preservar, transformar o incorporar per garantir la continuïtat de l’edifici.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest treball explora la relació entre l'arquitectura vernacular gallega, les formes d'habitar i la seva representació cinematogràfica, prenent el poble de Casdenodres, al Concello da Veiga, com a cas d'estudi. A través de l'aixecament arquitectònic, la documentació fotogràfica, les entrevistes a testimonis directes i l'anàlisi comparativa d'imatge documental i fotograma cinematogràfic, el treball construeix una lectura de l'arquitectura vernacular des de l'experiència viscuda, posant-la en diàleg amb l'imaginari que el cinema gallec contemporani ha construït al voltant d'aquest territori.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Un diagnòstic de càncer transforma l’estat de salut, les relacions i la percepció de l’entorn. Tanmateix, els espais on transcorre bona part d’aquest procés han respost històricament, sobretot, a les exigències tècniques de la medicina. Aquest treball estudia què pot aportar l’arquitectura a la dimensió humana de l’atenció oncològica. La recerca recorre l’evolució històrica d’aquests espais i pren els Maggie’s Centres com a principal cas d’estudi, a través de l’anàlisi de cinc intervencions: Edimburg, Dundee, Barts, Oldham i Barcelona. Les seves plantes, recorreguts, sistemes constructius, condicions lumíniques, materials, mobiliari i paisatge permeten identificar decisions orientades al benestar, l’autonomia i la capacitat d’elecció de l’usuari. La comparació revela una lògica comuna capaç d’adoptar respostes arquitectòniques diferents segons cada context. Humanitzar l’arquitectura sanitària suposa atendre des del projecte accions quotidianes com arribar, esperar, conversar, observar, compartir o romandre sol. Des d’aquesta perspectiva, l’arquitectura acompanya l’experiència de la malaltia i construeix condicions que permeten a una persona continuar habitant la seva vida mentre la travessa.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
La Selva és una finca vegetada d’aproximadament una hectàrea situada al barri de la Font d’en Fargues, a Barcelona. Darrere la seva vegetació exuberant s’amaga un espai complex, constituït per capes històriques, arquitectòniques, ecològiques, patrimonials, arqueològiques, identitàries i socials superposades al llarg del temps. Aquest treball proposa una lectura integral de La Selva a través de tres temps: passat, present i futur. La reconstrucció històrica permet entendre l’evolució de la finca, des del seu passat agrícola fins a la seva consolidació com a finca d’estiueig marcada per l’arquitectura i els jardins. A finals dels anys noranta, l’okupació incorpora una nova capa a la seva història i identitat. L’anàlisi del present documenta els espais, les construccions i les singularitats que conserva. S’ha accedit a una xarxa de galeries subterrànies fins ara no documentada, que ha estat mesurada i aixecada gràficament, incorporant una nova capa patrimonial i obrint interrogants sobre el seu origen i funció. Alhora, tot i la titularitat privada, La Selva és avui un espai veïnal autogestionat, amb projectes comunitaris i un moviment que reivindica la seva conservació. Finalment, el treball estudia el futur previst a través del Pla Especial Urbanístic (PEU), aprovat definitivament l’any 2025, que permet transformar la finca en una residència assistencial privada. La seva lectura crítica evidencia una manca de sensibilitat i rigor davant la complexitat de La Selva, visible en dades desactualitzades, la desvalorització de les seves virtuts, la minimització de les afeccions ambientals i un estudi de les preexistències que omet elements rellevants. El cas de La Selva evidencia que és cabdal comprendre els llocs abans de transformar-los. Un estudi poc sensible a la seva complexitat pot comportar la pèrdua de capes de valor que enriqueixen el lloc, els veïns, el barri i la ciutat, tant del present com del futur.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
La relació entre l’espai construït i la resposta de l’usuari, sovint emmarcada sota el terme contemporani de la neuroarquitectura, respon a una llarga tradició de reflexió sobre el vincle entre l’arquitectura i l’ésser humà. Aquest treball planteja una revisió historiogràfica per demostrar que aquesta aproximació constitueix la confluència d’un debat històric profund que s’ha manifestat a través de diferents paradigmes al llarg del temps. Aquesta recerca crítica recupera referents fonamentals i s’estructura a través de tres tipologies de lectura complementàries: la tectònica-constructiva, la fenomenològica i la neurològica cognitiva. L’anàlisi s’aplica a través de l’estudi monogràfic del Salk Institute for Biological Studies (1959-1965), projectat per Louis I. Kahn per encàrrec del biòleg Jonas Salk en el context de postguerra i d’una crisi sanitària global. Mitjançant la documentació de projecte i el desenvolupament dels estudis teòrico-espacial, històric i el redibuix gràfic, el treball avalua la recepció d’aquesta obra arquitectònica. Finalment, es revela com el Salk Institute es posiciona i respon als debats de l’arquitectura moderna, alhora que permet rellegir la seva recepció teòrica, i la materialitat de la seva arquitectura, des dels nous paradigmes contemporanis al voltant de l’espai construït i la cognició humana.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
És possible imaginar un port habitable el 2075? Per respondre a aquesta mirada prospectiva, la present investigació analitza l'evolució de la façana marítima de Barcelona en el període comprès entre 1850 i 2026, explorant com l'arquitectura del port ha mediat en la relació física i sensible entre el ciutadà i el mar. Davant de l'imaginari col·lectiu que concep el recinte portuari com una infraestructura estrictament tècnica o logística, aquest estudi proposa entendre el límit litoral com un escenari dinàmic de negociació urbana, social i espacial. Per a això, la investigació planteja una anàlisi multiescala que hibrida la reconstrucció cartogràfica del creixement del litoral, l'inventari històric de les seves principals fites arquitectòniques i recreatives des de l'Exposició Universal de 1888, i el registre gràfic i sensible de l'experiència de l'habitant a peu d'aigua.A través d'aquest viatge per les transformacions del litoral, el treball revela les paradoxes de la modernització del Port Vell. Es conclou que, si bé la desactivació de les barreres industrials del segle XX ha alliberat espai per a l'ús cívic, la terciarització i privatització dels molls contemporanis imposa noves “barreres de prestigi” i segregacions d'ús. No obstant això, la investigació reivindica la resiliència i capacitat adaptativa de preexistències arquitectòniques singulars —com les Drassanes Reials, el Palau de Mar o els Tinglados— que aconsegueixen reinventar-se com a contenidors de la memòria col·lectiva i restituir el límit costaner com un espai d'identitat per a la ciutadania.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Les colònies industrials sovint s’han identificat com a part del paisatge del riu Llobregat. No obstant, avui en dia són el resultat de les diferents transformacions que les han fet arribar fins al que observem. La investigació té com a objectiu entendre quina posició ocupen les colònies dins el context contemporani i quines condicions poden afavorir la seva adaptació. Territori, entorn i habitar defineixen una mirada multiescalar que permet llegir un mateix conjunt des de perspectives diferents. L’estudi comença fent  una mirada territorial comparativa de les colònies tèxtils del riu Llobregat, aproximant-se a la seva relació amb l’entorn immediat i acabant en el detall de la configuració interior. En la Colònia Sedó, l’anàlisi mostra que la presència de l’arquitectura no és suficient per mantenir-la activa. Allò que es diferència del seu context històric és la xarxa que vinculava els espais exteriors respecte als de domini, productiu i residencial, articulant la vida del conjunt.  La superposició de les tres escales mostra que la posició contemporània de les colònies no depèn tant de la permanència de la seva arquitectura com de les relacions que s’estableixen a l’escala territorial, d’entorn i interior.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
L’arrelament de les masies al Penedès és una investigació de caràcter urbanístic i territorial que explora la fractura del binomi funcional entre les masies i la vinya a l'Alt Penedès; concretament, als municipis de Sant Cugat Sesgarrigues i Avinyonet del Penedès. El treball utilitza el concepte d'arrelament com a eina d’anàlisi per avaluar el lligam d’aquest patrimoni local amb el territori i els seus habitants. La recerca s’aborda des d’una metodologia transversal i multiescalar que combina l'estudi teòric sobre les masies, el territori i la seva evolució històrica amb un treball de camp sobre les 59 masies, a més d'una anàlisi documental de la propietat de la terra. El cos de l'anàlisi es sosté en l'encreuament de dades clau, que vinculen el model de gestió i la propietat, l'activitat, l'accessibilitat, la superfície i la conservació de l'edifici. Aquestes dades permeten demostrar cartogràficament i estadística que més de la meitat de les masies analitzades (un 56%) es troben desarrelades i, per tant, han perdut el vincle amb el territori i l’entorn. L’objectiu final del treball és posar en valor aquest patrimoni i establir criteris reguladors i de transformació. Aquests paràmetres s'estructuren a dues escales: d'una banda, s'estableixen directrius de caràcter general, sota les premisses d'estimular, restringir, obligar i prohibir; per altra banda, es proposen criteris específics en funció del grau d'arrelament establert de cada masia. Aquestes indicacions configuren un full de ruta per al rearrelament de les finques i la dinamització del territori. D’aquesta manera, es proposa consolidar la masia com a node actiu del sistema territorial, per tal d'evitar que esdevingui un decorat buit, un espai exclusivament terciaritzat o enrunat.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball s’endinsa en l’estudi de l’espai públic als nuclis rurals i a les colònies industrials de l’eix del Llobregat, de Bagà a Manresa, un territori caracteritzat per la concentració dels nuclis més propers a la vall i la dispersió dels més aïllats. La recerca planteja si les places dels nuclis, enteses com a espais oberts identitaris, són capaces d’actuar com a espais de referència perquè aporten els valors i les funcions bàsiques per a les seves comunitats rurals davant d’amenaces del present com el despoblament o la globalització. L’anàlisi mostra que la clau de la referencialitat d’aquests espais no rau únicament en les qüestions formals, sinó en la capacitat de l’espai públic de funcionar com un element sistèmic que vertebra la vida col·lectiva als nuclis rurals. L’èxit d’una plaça és la conseqüència directa de com la comunitat se n’apropia informalment en el seu dia a dia i de com aquests espais acullen usos cíclics vinculats amb la identitat dels valors patrimonials. La investigació, per tant, vol aportar una mirada que posi en relleu la força dels espais lliures com a element bàsic per garantir un sistema d’assentaments territorials dinàmic i efectiu, tot defensant el dret de cada assentament a disposar d’un espai de trobada que li doti d’autonomia i identitat col·lectiva. D’aquesta manera, es posen sobre la taula línies d’actuació amb la mirada posada en el futur i s’obre un debat sobre quins criteris es podrien implementar per millorar el seu paper en aquesta estructura territorial.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia la Riera de Sant Climent com a infraestructura urbana i territorial a Viladecans, analitzant la seva capacitat per articular el teixit urbà, els espais públics i determinats elements estratègics, com el Parc de la Marina i l’estació de Rodalies de Viladecans. La recerca es desenvolupa mitjançant una metodologia cartogràfica i multiescalar basada en l’elaboració i superposició de cartografies, l’anàlisi de seccions, la documentació urbanística i el treball de camp. El treball sosté que la continuïtat física i paisatgística del corredor no garanteix per si sola la seva integració urbana, ja que aquesta també depèn de les relacions transversals que estableix amb els teixits, les activitats i els espais públics propers. L’anàlisi identifica una continuïtat longitudinal consolidada, però també discontinuïtats en la connectivitat per a vianants, la permeabilitat i la llegibilitat, especialment a la Plaça Europa i al Parc de la Marina. A partir d’aquest diagnòstic, es plantegen estratègies de regeneració orientades a reforçar la connectivitat transversal, millorar la relació entre la riera i la ciutat i aprofitar les estructures existents.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
La reutilització d’edificis conventuals permet garantir la continuïtat del patrimoni arquitectònic, però planteja el repte d’adaptar espais històrics a les necessitats actuals. En els convents mendicants, aquesta qüestió es veu accentuada pel seu grau de protecció desigual que ha afavorit transformacions molt diverses al territori. En aquest context, el treball analitza la tipologia dels convents mendicants a Catalunya, i la seva capacitat d’acollir nous usos. L’objectiu és determinar quins usos contemporanis poden resultar més adequats per als diferents àmbits d’aquesta arquitectura i establir criteris que facilitin la seva selecció, relacionant les particularitats espacials amb les exigències dels nous programes i la preservació de la seva història. A partir de la recerca documental i de la caracterització dels principals espais, s’elabora una matriu que contrasta les seves condicions amb els requisits de casos reals. Aquesta eina es complementa amb l’anàlisi de casos concrets a partir d’uns criteris específics d’avaluació. Els resultats mostren que la matriu pot actuar com a primer filtre per orientar la presa de decisions, però que les particularitats de cada àmbit prevalen sobre les seves limitacions. La incorporació de nous usos requereix una resposta específica en cada cas, en què l’adaptació funcional conciliï amb la preservació dels valors arquitectònics i patrimonials.

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
El patrimoni, al llarg dels anys, ha estat concebut de diverses maneres. Aquest fet s’ha materialitzat en la manera de conservar i intervenir sobre els béns patrimonials. Quan es produeix una situació de contacte directe entre el patrimoni i l’arquitectura, la intervenció esdevé una tasca complexa que implica prendre decisions importants. Aquí és on entra en joc, en primer lloc, les normatives de protecció patrimonials i, en segon lloc, els criteris ètics envers el patrimoni. Aquesta complexitat també es dona en el disseny de l’arquitectura museística. L’edifici esdevé el marc físic on les obres d’art s’exposen, condicionant directament a com aquestes són percebudes pel visitant. Ambdues qüestions conflueixen en el cas dels jaciments arqueològics museïtzats, on el jaciment esdevé el mateix espai expositiu i alhora, l’obra. Es genera un escenari complex, on conviuen arquitectura, paisatge i patrimoni. En aquest context, la tasca arquitectònica esdevé un repte contemporani que requereix una sensibilitat especial envers la preexistència. Aquest treball se centra en un cas d’estudi del jaciment grecoromà d’Empúries. A partir de la recerca documental i l’experiència in situ, es vol reflexionar sobre el paper de l’arquitectura en la interpretació del patrimoni, com el paper que desenvolupen els elements implícits en l’indret. L’estudi porta a reflexionar sobre com aquesta convivència configura l’experiència i percepció del visitant.

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
Aquest treball parteix d'una pregunta que, a simple vista, té una resposta previsible: quin paper juga el cartell en la construcció de la imatge d'una ciutat? Davant la seva lectura habitual com a fenomen de disseny gràfic, es proposa aquí una aproximació arquitectònica, prenent Berlín com a ciutat d'estudi per la intensitat amb què el cartell ocupa el seu espai públic. L'estudi combina un marc teòric sobre la historiografia del cartell i la teoria urbana amb un treball de camp propi a la ciutat: recorregut sistemàtic, registre fotogràfic, cartografia de la distribució del cartell i anàlisi visual del corpus documentat, contrastat de manera transversal amb la ciutat de Barcelona. El que comença com l'estudi d'un element aparentment marginal del paisatge urbà berlinès, acaba plantejant una pregunta força menys marginal sobre qui controla la imatge d'una ciutat, i fins a quin punt la identitat de Berlín continua sent genuïna quan es mercantilitza. La resposta, lluny de confirmar la premissa de la qual parteix aquest treball, la posa en dubte.

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
La vulnerabilidad constituye la condición primordial del ser humano, entendida como la exposición al daño físico, emocional y socioeconómico derivado de la fragilidad biológica y social. Lejos de concebirla como debilidad, este trabajo demuestra que la arquitectura actúa como medio activo de acompañamiento, cuidado y dignificación. Mediante un enfoque fenomenológico y humanista, la investigación articula un marco teórico que distingue entre vulnerabilidad antropológica y sociopolítica. Se aborda el espacio sanitario no solo como dispositivo técnico, sino como una vivencia corporal y perceptiva capaz de ofrecer refugio al “ser en el mundo”. El objetivo principal es estudiar la vulnerabilidad como valor arquitectónico universal mediante la comparación de dos obras de la arquitectura moderna: el Sanatorio de Paimio en Finlandia, de Alvar Aalto, y el Hospital Universitario de Caracas en Venezuela, de Carlos Raúl Villanueva. Pese a responder a contextos geográficos y socioculturales contrapuestos, ambos proyectos comparten una ética orientada a acoger al individuo en su fragilidad. La investigación examina cómo ambos edificios traducen la vulnerabilidad del paciente en respuestas espaciales caracterizadas por la ventilación cruzada, el asoleamiento óptimo y la integración del paisaje. Asimismo, el análisis desciende a la escala de la habitación para evaluar el impacto del confort, la luz, la materialidad y el color en la estancia hospitalaria. En conclusión, este es un trabajo para valorar de qué manera ambas obras consiguen una arquitectura empática fundamentada en la sintonía emocional, la conexión con el entorno y la preservación de la dignidad humana mediante un preciso gradiente entre privacidad e inclusión. La vulnerabilidad trasciende así su connotación negativa para consolidarse como una premisa ética y proyectual sobre la cual se prioriza el bienestar integral del ser humano.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball analitza el potencial de la literatura com a font per a la interpretació arquitectònica i urbanística del Magreb colonial, concretament en els contextos del Marroc i Algèria durant els períodes d’ocupació i protectorat europeu. La recerca parteix de la consideració de l’espai literari com una construcció narrativa capaç de contenir informació sobre les formes d’organització del territori, els models urbans i domèstics i les pràctiques d’habitar, així com sobre les transformacions socials i culturals associades al procés colonial. A partir de cinc casos d’estudi, es desenvolupa una metodologia interdisciplinària que combina l’anàlisi literària amb la interpretació arquitectònica i urbanística. Les descripcions espacials presents en les obres són identificades, sistematitzades i classificades segons diferents escales i categories, i posteriorment contrastades amb fonts històriques, arquitectòniques i gràfiques. D’aquesta manera, la recerca explora fins a quin punt la lectura arquitectònica permet reconstruir i interpretar els espais narrats i, alhora, aproximar-se a les formes de vida que s’hi desenvolupen. L’anàlisi posa en relleu la riquesa de la literatura com a registre de l’espai habitat, en què les característiques físiques apareixen vinculades a experiències, pràctiques quotidianes i significats culturals. Aquesta aproximació permet aprofundir en la relació entre les transformacions de l’entorn construït i les formes d’habitar, percebre i recordar els espais, situant la literatura com una eina complementària per a la comprensió de l’arquitectura i del territori colonial.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El Paseo de la Reforma, un eix central de la Ciutat de Mèxic, funciona com un arxiu viu de la memòria històrica, urbana, política i social. Aquest estudi utilitza el Reforma com a cas d’estudi amb l’objectiu d’interpretar les transformacions que han configurat tant l’avinguda com la capital i el país. La investigació se centra en l’ús de l’avinguda com a observatori urbà. La seva configuració, el seu paisatge i els seus usos revelen les transformacions polítiques, econòmiques, socials i culturals que han donat lloc al Mèxic contemporani. La metodologia emprada per desenvolupar aquest argument se centra en tres eixos principals. En una primera fase, s’estableix una cronologia històrica que recull els esdeveniments que han transformat la capital i el país, amb una atenció especial a l’avinguda. S’ha prestat especial atenció als factors que han impulsat els canvis en aquest eix —transicions de poder, períodes d’expansió econòmica, projectes urbans i terratrèmols, entre d’altres—. Aquesta anàlisi ha estat útil per comprendre els orígens de la diversitat morfològica de l’avinguda. En una segona etapa, la investigació documenta el paisatge urbà que configura el Paseo de la Reforma. S’hi reuneix una selecció i categorització de la diversitat arquitectònica, els monuments i els antimonuments presents. També es documenten els usos no vehiculars que la ciutadania fa de l’avinguda, amb l’objectiu de comprendre el seu caràcter cívic, simbòlic i, en determinats moments, ritual. Un cop categoritzats tots aquests elements, la investigació procedeix a establir una comparació que permet comprendre com, en conjunt, configuren l’avinguda. En la fase final, es desenvolupa una cartografia temàtica mitjançant Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG), amb l’objectiu d’aportar rigor empíric a aquesta investigació. S’utilitzen dades demogràfiques i socioeconòmiques per elaborar representacions gràfiques, fet que incorpora una capa de dades quantificables i reforça la comprensió de la compl

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
El dret a la ciutat implica el dret a participar de la vida urbana i desenvolupar una vida quotidiana digna, per a la qual l’accés a l’habitatge constitueix una condició material fonamental. La seva pèrdua representa una de les formes més extremes de negació d’aquest dret i es manifesta en situacions de sensellarisme. Els teixit d’equipaments d’atenció primària i allotjament temporal constitueixen una resposta fonamental a aquesta realitat, però la seva arquitectura pot anar més enllà de la cobertura de les necessitats bàsiques i contribuir al procés de recuperació de les persones ateses. En aquest context, el marc teòric identifica l’autonomia i la intimitat com a dimensions vinculades a la configuració dels espais d’atenció i allotjament, en tant que poden incidir en la capacitat de decisió de les persones usuàries i en les possibilitats de desenvolupar una quotidianitat pròpia. El present treball analitza, a través de tres equipaments d’allotjament temporal i atenció primària de Barcelona, quins mecanismes arquitectònics poden afavorir l’autonomia i la intimitat de les persones en situació de sensellarisme, centrant l’estudi en la configuració espacial i en les possibilitats d’ús i apropiació de l’espai, per tal d’acompanyar a la persona en la seva recuperació vital i apropar-se a poder gaudir del dret a la ciutat.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
La ciutat contemporània es caracteritza per la superposició de sistemes, infraestructures, activitats i fluxos que interactuen sobre un mateix espai. Aquesta realitat es manifesta amb especial intensitat en determinats espais de centralitat urbana, com és el cas de la Plaça de Catalunya, un dels principals nodes urbans de Barcelona per la seva posició estratègica i per la concentració d’usos i infraestructures que hi conflueixen. Aquest treball analitza la Plaça de Catalunya des de la seva condició d’espai urbà complex, estudiant-ne l’evolució històrica, la configuració actual i les relacions que s’estableixen entre les dimensions morfològica, funcional i dinàmica. Aquest anàlisi posa de manifest la dificultat de representar de manera integrada un espai format per múltiples capes urbanes i per informació dispersa entre diferents fonts i sistemes de representació. A partir d’aquesta reflexió, s’exploren les possibilitats de la representació tridimensional com a eina complementària capaç d’integrar geometria i informació dins d’un mateix entorn de treball. Com a aplicació pràctica, es desenvolupa un prototip tridimensional de la Plaça de Catalunya basat en metodologies BIM adaptades a l’escala urbana, incorporant la geometria de l’espai públic, l’entorn edificat, les principals infraestructures subterrànies i diverses dades urbanes associades. Els resultats mostren el potencial d’aquest tipus de models per concentrar informació habitualment dispersa i facilitar una representació més integrada de l’espai urbà. El treball conclou que la representació tridimensional no substitueix els sistemes tradicionals de representació, sinó que els complementa, proporcionant una estructura capaç de relacionar geometria i informació dins d’un mateix entorn digital.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball Final de Grau estudia com han evolucionat sis municipis rurals de l’interior del Baix Ebre entre 2000 i 2025: Alfara de Carles, Paüls, Benifallet, Aldover, Tivenys i Xerta. El treball parteix de tres preguntes molt senzilles: què s’havia planejat, què s’ha acabat construint i com han evolucionat realment la població i l’habitatge. A partir d’aquí, la recerca analitza el planejament urbanístic, les actuacions executades, el parc residencial i la forma urbana dels sis municipis. Per fer-ho, es combinen dades estadístiques, cartografia, documentació urbanística i treball de camp, aplicant el mateix sistema d’anàlisi a tots els casos. La comparació permet observar que les previsions urbanístiques, la construcció i l’evolució demogràfica no sempre segueixen el mateix ritme i que municipis molt pròxims poden haver evolucionat de maneres força diferents.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball de fi de grau investiga la relació entre el territori, l'arquitectura i la identitat cultural del municipi de Marratxí, a Mallorca. A partir d'un anàlisi que combina la geografia, l'evolució urbana, el patrimoni arquitectònic i la tradició ceràmica; la investigació proposa el call vermell com a fil conductor que connecta el paisatge, l'arquitectura tradicional i la cultura del municipi al llarg dels segles. El treball documenta com Marratxí ha passat, en poques dècades, d'un territori agrari i artesanal a un municipi de caràcter metropolità i residencial. Aquesta transformació ha implicat la pèrdua del paisatge, del coneixement constructiu i de la cohesió identitària. Alhora, el treball identifica les resistències que han sobreviscut a aquest canvi i analitza projectes d'arquitectura contemporània que demostren el potencial del call vermell com a material de construcció del present i del futur. La investigació conclou que la recuperació de la relació entre el material local i l'arquitectura del municipi no és una aposta nostàlgica sinó una estratègia de futur: una manera de construir una contemporaneïtat amb identitat, arrelada en el territori i coherent amb els reptes ambientals i culturals del present.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia el paisatge de Fornalutx, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, com a resultat de la relació entre la topografia i l’aigua, mitjançant el dibuix i la fotografia a diferents escales. El document s’estructura en tres blocs que analitzen aquesta relació des de l’escala territorial fins a la del poble. El primer bloc, Mallorca i la Serra de Tramuntana, situa Fornalutx dins el seu context territorial i introdueix els dos elements que han fet possible l’habitabilitat de la serra: les marjades, que adapten la topografia al cultiu, i les fonts, els principals ambients d’aigua dolça permanents de la Serra. Aquests dos elements són l’eix del treball. El segon bloc, la vall de Sóller i Fornalutx, analitza les particularitats de la vall i com han condicionat el seu paisatge. S’estudia el sistema de marjades com a estructura del territori i les fonts, la seva construcció i els sistemes desenvolupats per extreure, transportar i emmagatzemar l’aigua. Finalment, el tercer bloc, Fornalutx, se centra en el poble i en els sistemes que han permès adaptar-lo a una topografia abrupta. S’analitzen les dues fonts principals, que articulen un sistema productiu, vinculat al regadiu, i un sistema domèstic, destinat al consum humà. Aquests sistemes permeten entendre com l’aigua i la topografia han condicionat durant segles el creixement del poble, els seus carrers, espais de relació i economia agrícola. El treball conclou que és el sistema hídric, condicionat per la topografia, el que ha determinat el creixement de Fornalutx, i no a l’inrevés. Actualment, mentre el sistema domèstic s’ha adaptat al creixement de la població i el turisme, el sistema productiu es troba en un procés de deteriorament i abandonament.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El Poble Espanyol de Montjuïc fue concebido para la Exposición Internacional de 1929 como un proyecto político y cultural vinculado a la política propagandística de la dictadura de Primo de Rivera. A través de un recorrido urbano que agrupaba arquitecturas regionales, el recinto construía una imagen unitaria y armónica de España, al tiempo que situaba la artesanía como parte esencial de la experiencia. Concebido como una síntesis cultural construida, el recinto no solo reproducía formas arquitectónicas, sino también una determinada imagen de lo popular, donde los oficios y la escenografía urbana formaban parte de un mismo relato. Casi un siglo después, el Poble Espanyol continúa activo, pero el relato que lo articula ha cambiado. El turismo, que también formaba parte, en menor medida, de su concepción original, se ha convertido progresivamente en el eje principal de su funcionamiento. La actividad comercial, cultural y de ocio convive dentro del recinto bajo esta nueva orientación, generando una tensión entre la vitalidad económica que sostiene su actividad y la pérdida de claridad en la lectura cultural del conjunto. El trabajo parte de esa contradicción para analizar cómo se activa actualmente el recinto y de qué manera los usos de planta baja influyen en la interpretación actual del lugar. La investigación se centra en observar cómo estos espacios articulan la relación entre la arquitectura, las actividades que acogen y la experiencia del espacio público, permitiendo comprender el lenguaje arquitectónico actual del Poble Espanyol mediante sus usos y formas de activación. Más que recuperar una imagen pasada, la propuesta busca reactivar una lógica presente desde el origen del Poble Espanyol: reconocer el oficio como parte de la experiencia urbana y favorecer una lectura más clara del valor arquitectónico y cultural del conjunto.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
La paraula patrimoni és àmpliament emprada en l’actualitat, però realment què entenem quan ens referim a un bé decretat patrimonial? Quins són els valors i agents que el qualifiquen? Quan s’estableix l’origen del concepte? En el model econòmic actual en què ens emmarquem, on tot ha de tenir una utilitat, com podem fer per a què s’integri en la comunitat? Per tal d’aconseguir aquestes respostes es pretén realitzar una recerca de les diferents definicions que s’han generat en relació amb aquest concepte al llarg de la història —així com el seu context i el marc socioeconòmic en el qual s’ubiquen—, els diferents mecanismes que el regeixen avui dia i com la sostenibilitat entesa més enllà de la tecnologia pot ajudar perquè aquest patrimoni es relacioni amb la ciutadania. Amb la finalitat de trobar una relació entre ambdós conceptes i poder plantejar un debat sobre com encaminar la discussió per a la seva inclusió en la societat del futur.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball Final de Grau presenta una proposta de reconstrucció virtual del castell de Sant Gervàs a partir de la documentació històrica, arqueològica i arquitectònica disponible, amb l'objectiu de facilitar la interpretació i la difusió del seu patrimoni. La recerca parteix de l'estudi del context històric i territorial dels castells de frontera del Pallars Jussà i analitza el castell de Sant Gervàs en comparació amb els castells de Mur i d'Orcau, utilitzats com a referents tipològics i constructius per fonamentar les hipòtesis de reconstrucció. La metodologia integra, de l'aixecament arquitectònic realitzat de les restes conservades, la revisió de les fonts documentals i l'anàlisi comparativa, permetent desenvolupar un model tridimensional coherent amb les evidències disponibles, assumint les limitacions del procés. Posteriorment, aquest model s'incorpora a una aplicació de realitat augmentada que facilita la visualització de la configuració original del castell sense haver d’intervenir en aquest, millorant-ne la comprensió per part dels visitants. Els resultats obtinguts demostren el potencial de les tecnologies digitals com a eines per a la documentació, la interpretació i la difusió del patrimoni arquitectònic medieval. Alhora, el treball planteja una metodologia extrapolable a altres fortificacions del Pallars Jussà i de l'entorn del Montsec, contribuint a la posada en valor del conjunt del patrimoni defensiu medieval.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball aborda el repte de qüestionar-se l’adaptació i supervivència dels nuclis històrics des d’una mirada contemporània, prenent el Centre Històric de Lleida com a cas d’estudi. En un context marcat per la crisi climàtica global, les dificultats d’accés a l’habitatge i la pèrdua de vitalitat urbana, la recerca planteja la qüestió central: “què hem de fer amb els cascs antics avui?” Per respondre-hi, el treball adopta una metodologia multinivell i multiescalar. En primer lloc, s’emmarca el fenomen dels cascs antics a escala general per entendre la seva evolució i conceptualització teòrica. Seguidament, s’indaga en les particularitats del cas de Lleida desglossant-ne els estrats històrics –tant els que romanen com els esborrats- i examinant la seva situació actual mitjançant dues lògiques d’aproximació complementàries: l’observació empírica a peu de carrer i un cartografiat basat en tres eixos (ambiental, d’activitat i d’habitar). Finalment, la superposició d’aquestes mirades permet sintetitzar els principals reptes i oportunitats del barri, formulant un conjunt de criteris propositius que retornen a l’escala de discussió general sobre la reactivació, resiliència i posada en valor del teixit històric.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball analitza el paper dels edificis religiosos d’Osona i el Lluçanès com a artefactes territorials, és a dir, com a elements capaços d’estructurar el territori, generar identitat i influir en la percepció del paisatge. La investigació parteix de la idea que el territori és una realitat complexa construïda a partir de la interacció entre factors naturals, històrics, culturals i socials, i que els edificis religiosos constitueixen una de les capes que han contribuït de manera decisiva a la seva configuració. L’objectiu principal és comprendre la funció territorial actual d’aquests artefactes en el sistema de muntanyes i turons que envolta la plana de Vic. L’estudi s’estructura en tres nivells: una escala territorial, centrada en la relació entre geomorfologia i ocupació humana; una escala intermèdia i una escala local, enfocada en cinc casos d’estudi representatius. I des de dos lectures: l’analítica i la poètica. Històricament, van participar en la colonització i organització del territori. Actualment, tot i el declivi de la pràctica religiosa, continuen exercint funcions rellevants com a punts de referència visual, elements patrimonials, espais de trobada social i fites excursionistes. L’anàlisi posa de manifest la forta relació existent entre la plana de Vic i el sistema ondulat que l’envolta. Des de la plana, aquests edificis contribueixen a construir l’imaginari col·lectiu d’Osona, reforçat per fenòmens característics com la boira i per la tradició cultural i literària.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball de Fi de Grau analitza Pont de Montanyana com un territori de frontera, situat entre Aragó i Catalunya, amb l’objectiu de compendre com les relacions territorials configuren la vida quotidiana dels seus habitants més enllà dels límits administratius. La recerca parteix d’una lectura territorial i urbanística del municipi que integra la seva evolució històrica, les activitats econòmiques, la mobilitat, els serveis i la morfologia urbana. Mitjançant la revisió documental, l’anàlisi cartogràfica, el treball de camp, l’observació directa i les entrevistes als habitants, s’estudien les transformacions experimentades pel municipi i les relacions funcionals que manté amb les centralitats del seu entorn. Els resultats mostren una realitat territorial marcada per la transformació del sector primari, el creixement del turisme i els serveis, la dependència de l’ocupació exterior i la necessitat de desplaçar-se a altres municipis per accedir a serveis essencials. Alhora, l’anàlisi urbana evidencia dues formes diferenciades d’ocupar el territori: Montanyana, de caràcter medieval i adaptada al vessant, i Pont de Montanyana, estructurat al fons de la vall en relació amb el riu, les infraestructures i la mobilitat. En conjunt, el treball conclou que Pont de Montanyana forma part d’una xarxa territorial que supera la frontera administrativa, on la proximitat, l’accessibilitat i la complementarietat entre municipis defineixen el seu funcionament quotidià.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El despoblament és una de les principals problemàtiques que afecten els territoris de muntanya i ha transformat profundament molts dels petits pobles del Pirineu al llarg de les darreres dècades. Les valls de Cardós i Ferrera constitueixen un exemple representatiu d’aquesta realitat, on la pèrdua progressiva de població ha anat acompanyada de l’abandonament d’habitatges, de la transformació del teixit urbà i de noves dificultats per garantir l’accés a un habitatge permanent. Aquest Treball Final de Grau estudia aquesta problemàtica des d’una mirada arquitectònica i territorial, centrant-se en la relació entre el despoblament i el parc residencial dels nuclis de població. A través de l’anàlisi de l’evolució dels pobles i de la identificació dels habitatges en desús, el treball pretén entendre com aquests processos han condicionat la realitat actual i quines conseqüències tenen sobre el patrimoni construït i les possibilitats de futur d’aquests nuclis.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
Aquest TFG estudia la fotografia com a eina per documentar i comprendre la transformació urbana a partir de Changing New York de Berenice Abbott. La recerca combina una aproximació teòrica amb la refotografia de 105 localitzacions de Nova York. La comparació entre les imatges històriques i les actuals permet identificar continuïtats, alteracions i desaparicions en l’arquitectura, els usos i la vida urbana. El treball mostra com la fotografia pot conservar la memòria de la ciutat i fer visible el pas del temps.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
El despoblament rural és una de les principals problemàtiques que afecten els petits municipis de l’interior de Catalunya. En aquest context, Les Piles de Gaià, un micropoble de la Conca de Barberà amb una trajectòria demogràfica positiva, es planteja com un cas d’estudi per qüestionar si aquesta excepcionalitat és real més enllà de la percepció personal de qui hi manté un vincle, i per comprendre què explica la seva trajectòria i si les condicions que l’han sostingut poden garantir-ne la continuïtat futura. El treball parteix d’un marc teòric sobre ruralitat, despoblament i resiliència territorial, a partir del qual es formulen les qüestions que estructuren la recerca en tres dimensions: territori i accessibilitat, economia i diversificació, i comunitat i pertinença. Per respondre-les, es desenvolupa una metodologia que combina l’anàlisi documental i estadística amb cartografies pròpies, treball de camp i enquestes a la població. La diagnosi es complementa amb la comparació de Les Piles amb Llorac, Conesa i Rocafort de Queralt, municipis de característiques comparables però amb trajectòries diferents. Els resultats confirmen que Les Piles constitueix un cas diferencial, però mostren que aquesta trajectòria no pot explicar-se a partir d’un únic factor. La seva resiliència emergeix de la interacció entre les condicions territorials, econòmiques i comunitàries, i de la capacitat del municipi d’articular els seus recursos locals amb les oportunitats i connexions del seu entorn. Finalment, l’anàlisi de les tendències demogràfiques, agrícoles, econòmiques i comunitàries permet valorar si aquestes dinàmiques poden sostenir la continuïtat del poble en el futur i identificar les vulnerabilitats que poden comprometre-la. A partir d’aquí, el treball planteja possibles línies estratègiques de projecte orientades a reforçar-ne la resiliència i la capacitat d’adaptació.

: Sala PFC1
: Amb data de lectura
:
La relación entre naturaleza y arquitectura ha adoptado diferentes formas a lo largo del tiempo, desde la adaptación al entorno y la inspiración formal hasta el estudio de los sistemas naturales como fuente de conocimiento. Este trabajo toma esta relación como hilo conductor para analizar cómo determinadas formas de organización presentes en la naturaleza pueden observarse, abstraerse y trasladarse hacia el diseño arquitectónico. La investigación parte del estudio de distintos sistemas naturales y se centra posteriormente en tres casos: las ramificaciones vegetales, la estructura segmentada de los equinoideos y la organización interna del hueso trabecular. A través de investigaciones ya desarrolladas, se comparan diferentes procesos de transferencia atendiendo a aquello que se observa, qué relación se abstrae y cómo esta se transforma mediante herramientas geométricas y computacionales. El trabajo continúa hacia la materialización de estas geometrías, estudiando el papel de la fabricación aditiva y la relación que se establece entre geometría, material y proceso productivo. Finalmente, se incorporan los materiales biobasados para ampliar la reflexión sobre la presencia de la naturaleza en la arquitectura, esta vez también desde el origen de la materia utilizada para construir.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball Final de Grau estudia com el banc fix, projectat com a part de l’edifici, intervé en la configuració i l’ús de l’espai arquitectònic. Més que un seient, la seva posició pot completar una finestra, acompanyar una taula, ocupar un llindar, activar un límit o establir un lloc de reunió. D’aquesta manera, una decisió de petita escala pot influir en l’organització i el caràcter d’un àmbit més ampli. La recerca reuneix una col·lecció de casos pertanyents principalment a habitatges i equipaments, ordenats mitjançant set relacions: banc–llindar, banc–llar de foc, banc–taula, banc–finestra, banc–pati, banc–aigua i banc–límit. Aquests binomis no constitueixen categories tancades, sinó punts d’entrada per explicar l’aportació principal de cada banc al projecte arquitectònic. L’estudi es desenvolupa mitjançant la selecció, el redibuix i la comparació dels casos a diferents escales. L’aplicació de criteris gràfics comuns permet situar el banc dins de l’edifici, analitzar la seva relació amb els elements propers i reconèixer operacions semblants entre obres d’autors, èpoques i contextos diferents. El treball planteja que incorporar un banc fix constitueix una declaració d’intencions de l’arquitecte. En definir un lloc on romandre, el projecte suggereix maneres d’habitar sense imposar una única activitat. La seva permanència física pot conviure, així, amb la flexibilitat d’ús. Finalment, el banc es reconeix com una eina de projecte capaç d’organitzar una estança, reforçar un centre, activar un límit o transformar una zona de pas en un lloc on romandre.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia la formació i transformació del nucli rural de Santa Gertrudis de Fruitera a Eivissa, entenent el poble no només des del territori i les persones que l'han habitat. A través de l'anàlisi històrica, el dibuix, la fotografia, el treball de camp i la memòria dels seus habitants, s'estudia el pas d'un territori rural i dispers a la formació d'un nucli al voltant de l'església i la seva posterior evolució fins a l'actualitat. Podem entendre Santa Gertrudis com el resultat de la relació entre el territori, arquitectura i memòria, tres elements que expliquen la seva evolució i allò que encara avui fa que el poble mantingui una identitat pròpia.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
-----

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball Final de Grau analitza l’evolució i l’aplicació del vi dre com a material estructural en l’arquitectura contemporània. El treball parteix de l’evolució tecnològica que ha permès superar les limitacions tradicionals del vidre i convertir-lo en un material capaç d’assumir funcions portants, alhora que ofereix una elevada transparència i continuïtat espacial. A partir d’un marc teòric sobre la relació entre matèria, estructu ra, tancament i transparència, s’estudien diferents aplicacions del vidre estructural a través de diversos edificis d’Apple desenvolu pats per Foster + Partners i amb la col·laboració d’Eckersley O’Ca llaghan. Els casos d’estudi permeten comparar diferents sistemes constructius i analitzar-ne el comportament des del punt de vista estructural, arquitectònic i ambiental. Finalment, es valoren aspectes com la sostenibilitat, el manteni ment, el confort de l’usuari i el funcionament dels edificis, amb l’objectiu d’identificar tant les possibilitats com les limitacions de l’ús del vidre com a material portant.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
L’argument principal d’aquest treball es basa en l’anàlisi d’allò que en aquest estudi es denomina “Natura mestra: Arquitectura latent”. Posant aquest concepte al centre de la investigació, la recerca busca respondre una única pregunta: Com seria una arquitectura la representació de la qual fos la més receptiva a la mestria de la natura? El treball pretén allunyar-se del concepte interioritzat de l’arquitectura com quelcom tectònic i construït, per tal de reflectir una arquitectura latent; viva i desapercebuda, origen d’una creació fascinant i bella. Es tracta d’un estudi profund i centrat en els conceptes tradicionals japonesos del Ma i el Satoyama, que, conjuntament, busquen aquesta arquitectura viva i desapercebuda a través de la seva fascinació: la natura de l’espai.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball recull l’estudi de 35 cases modernistes situades a l’anomenat espai del Quadrat d’Or de Barcelona. A través d’un primer recorregut històric per la formació de l’Eixample i el procés d’industrialització de Barcelona, es podrà arribar a entendre quins són els antecedents i la base de la tipologia residencial instaurada en aquest nou espai. Conèixer el context i l’evolució d’aquest moviment serà clau per definir la intencionalitat dels arquitectes amb els seus dissenys. A més a més, serà un fenomen estretament lligat a una burgesia enriquida i a una necessitat de ressaltar davant d’un escenari rigorosament estandarditzat. El pes del treball el trobarem a l’apartat d’anàlisi, on a través d’un procés de reconeixement i comparació entre els diferents casos es buscarà entendre les pautes seguides per generar aquestes obres d’art urbanes. L’estudi se centra per una banda en la fórmula tipològica, i per altra en els aspectes més artístics, tan significatius en arquitectures d’aquest estil. Què va comportar el Modernisme en la forma d’entendre l’habitatge? Les arts aplicades tenien una intenció merament estètica o buscaven també una millora funcional? Aquestes són algunes de les qüestions que es pretenen resoldre en les següents pàgines.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Quin sentit té projectar i construir una arquitectura destinada a desaparèixer? A partir d'aquesta pregunta, el treball estudia els vint-i-cinc pavellons construïts entre 2000 i 2026 a Kensington Gardens dins del programa de la Serpentine Gallery, mitjançant una matriu d'anàlisi pròpia basada en tres criteris i vuit valors. L'objectiu és comparar aquestes arquitectures sota una mateixa mirada i entendre com responen al lloc, al programa i a la seva pròpia condició temporal, distingint entre les decisions de l'arquitecte i les condicionades per l'encàrrec. Resulta especialment revelador comprovar com un mateix lloc, un mateix programa i un mateix termini han donat lloc, any rere any, a vint-i-cinc respostes radicalment diferents entre si.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball busca el ventall de possibilitats que ofereix un material tan quotidià com és la terra, enteses des de la lògica constructiva pura de cada tècnica. La recerca respon a una pregunta de fons: si la terra ofereix tants avantatges com se li atribueixen, per què no hi construïm més? S'hi respon des de tres perspectives: una d'introductòria general sobre el material, una segona amb totes les variants de tècniques constructives arreu del món classificades en deu accions —deu verbs—, i finalment una tercera on s'aplica aquesta mirada a l'actualitat de les Illes Balears. Tot junt, dona pas a un anàlisi final que conclou aquesta recerca amb unes conclusions que busquen donar resposta al paradigma del material a dia d'avui, com es pot millorar, i cap a on va.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Els refugis de muntanya es troben avui en una situació de fragilitat. L’augment del seu ús i les noves exigències del canvi climàtic conviuen amb la manca d’un marc tècnic que permeti identificar-los, descriure’ls i valorar-los, tal com evidencia el Grup de Treball de Refugis de Muntanya creat pel Govern de Catalunya. Aquest treball estudia els refugis d’emergència: construccions de muntanya mínimes i sense serveis, pensades per a situacions d’extrema necessitat. S’han triat precisament aquests refugis perquè, com només ofereixen la protecció bàsica, permeten entendre amb més claredat què necessita realment una persona per refugiar-se. Per estudiar-los, s’aplica un mètode d’anàlisi propi, organitzat en tres nivells. Primer, s’observen els condicionants del lloc en divuit casos del nord de la península Ibèrica. Després es fa una lectura més detallada a partir dels elements arquitectònics essencials que resol cada refugi. I finalment, el mètode es completa amb treball de camp, visitats directament per contrastar-hi tot el que s’ha analitzat a distància. El treball defensa que, malgrat la diversitat de sistemes constructius amb què es resolen els refugis mínims, tots ells responen a un mateix conjunt reduït de principis arquitectònics essencials. És la manera concreta de resoldre’ls el que determina si un refugi es limita a oferir protecció o alguna cosa més. Es conclou així com uns mateixos principis essencials es resolen mitjançant sistemes constructius diferents, i com aquesta diversitat permet identificar patrons comuns i estratègies transferibles. És clau reconèixer fins a quin punt aquests principis es mantenen constants i en quin moment la protecció mínima d’un refugi d’emergència comença a esdevenir un espai habitable.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Tortosa ha crescut durant segles condicionada per una geografia molt precisa: el riu, la plana i la muntanya. Si l’Ebre i els terrenys baixos van concentrar bona part de la ciutat històrica, els vessants que l’envolten van mantenir durant molt de temps una altra lògica, vinculada als camins i als cultius. Al llarg del darrer segle, però, aquesta distància s’ha anat reduint. La ciutat ha avançat progressivament sobre les cotes altes fins a incorporar espais que abans formaven part del seu entorn rural. Aquest Treball de Fi de Grau investiga com s’ha produït aquest acostament entre ciutat i muntanya entre 1925 i 2025. Mitjançant la reconstrucció gràfica del creixement urbà, la recerca relaciona les diferents etapes d’ocupació amb la topografia, la inundabilitat i el planejament, amb l’objectiu d’entendre per què determinades formes de creixement apareixen precisament en aquests vessants i quines estructures del territori anterior han condicionat la seva transformació. En aquest procés, els antics camins adquireixen un paper central. La Costa del Cèlio, Sant Josep de la Muntanya, la Carretera de la Simpàtica i el Camí de Sant Jordi precedeixen l’expansió urbana i, alhora, l’acaben conduint. El que inicialment permetia arribar a finques i bancals es converteix progressivament en suport de l’habitatge. Analitzar-ne les connexions i les formes d’ocupació permet reconèixer fins a quin punt la ciutat contemporània continua construint-se sobre estructures heretades. La recerca arriba finalment a l’escala de la casa a través de la Carretera de la Simpàtica, on una seqüència d’habitatges permet seguir cent anys de transformacions en la manera de relacionar-se amb el terreny. Diferents elements expliquen una evolució en què canvien els usos i les arquitectures, però persisteix el desig de disposar d’espai exterior i d’una relació directa amb el paisatge. El recorregut de la recerca, de la ciutat al camí i del camí a la casa, revela que l’ascens de la ciutat cap a la muntanya no

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El present treball estudia la representació dels espais arquitectònics abandonats a Instagram i les formes visuals amb què edificis i conjunts molt diferents entre si són mostrats a través de la fotografia. L’objectiu és observar si, malgrat les diferències de localització, tipologia, escala o causa d’abandonament, es repeteixen determinades maneres de representar aquests espais. Per situar aquesta mirada contemporània, el treball recorre breument l’evolució de la representació de la ruïna, des de l’interès pel vestigi clàssic fins a l’aparició de les ruïnes modernes, i aborda posteriorment qüestions vinculades a la fotografia, l’exploració urbana, la circulació digital de les imatges i les característiques pròpies d’Instagram com a plataforma visual. L’anàlisi es concreta en quinze casos d’estudi d’orígens i característiques diferents, entre els quals hi ha monuments, infraestructures industrials i energètiques, pobles abandonats, equipaments i conjunts residencials. Les imatges es comparen a partir de quatre àmbits principals: la composició i l’enquadrament, la materialitat i el tractament visual, la relació entre la figura humana i l’arquitectura, i la informació que acompanya les publicacions. A través d’aquesta comparació, el treball busca entendre fins a quin punt les particularitats de cada lloc conviuen amb recursos visuals recurrents i si aquests poden arribar a configurar un repertori compartit en la representació contemporània de l’arquitectura abandonada.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquesta tesi investiga la capacitat de transformació i adaptació de grans conjunts residencials construïts durant la postguerra a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, centrant-se en la relació entre la configuració tipològica i la possibilitat d’adaptar els habitatges al llarg del temps. La recerca parteix de la constatació que molts conjunts residencials construïts durant la segona meitat del segle XX van ser concebuts com a sistemes tancats i acabats, basats en l’estandardització i la repetició, mentre que les formes d’habitar han continuat canviant.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest TFG analitza la relació entre la ciutat de Palma i sa Riera. A través de cartografia, anàlisi morfològica i estudi dels usos, examina l’evolució de la seva condició intersticial des dels orígens de la ciutat fins a l’actualitat. La recerca caracteritza sa Riera com un espai de frontissa i estudia la relació d’interdependència entre forma urbana i activitat.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball final de grau s'en dinsa en l'estudi de l'urbanisme social de Medellín adoptant una aproximació progressiva que transita de l'escala global a la mi croespacial. La recerca s'inicia contextualitzant la història i l'ur banisme de la ciutat, que va por tar a la inauguració de la primera línia de cable aeri com a sistema de transport públic semimasiu: una experiència innovadora que va aplicar una tecnologia turística a un sector de rendes baixes com a resposta econòmica, ràpida i visible a la mobilitat urbana, transformant la imatge interna cional de la ciutat i inspirant pro jectes similars a altres indrets. A partir d'aquesta mirada macros còpica, el treball s'endinsa en les comunes 1 i 2, zones històrica ment marcades per la conflictivi tat social, l'abandó i la vulnerabi litat topogràfica. Més enllà de la infraestructura física, s'analitza com l'urbanisme i el màrqueting urbà incideixen en la superació de l'estigmatització d'aquests te rritoris, fomentant el sentiment de pertinença i l'orgull de la comuni tat. Aquesta anàlisi s'arrela en un marc teòric nodrit per lectures de referència com Ciudades Radica les de Justin McGuirk, el llegat de Jane Jacobs a Muerte y vida de las grandes ciudades i les refle xions de Richard Sennett a Cons truir y habitar entorn de la tensió entre la ville física i la cité viscu da, tot travessat pel concepte de justícia espacial. Aquest interès prové d'una tra jectòria universitària fermament centrada en la teoria i l'urbanis me, que es va veure intensificat de manera notable durant una estada d'un any vivint a Guadala 6 jara (Mèxic). Aquesta etapa va obrir el camí a diferents viatges d'exploració per Llatinoamèrica que van culminar en un temps significatiu d'immersió directa a Medellín, despertant una fasci nació profunda per les seves complexes dinàmiques urbanes. Aquesta vocació té una continuï tat directa en el present a través de l'estada actual a la favela de Vidigal, a Rio de J

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
El present treball avança entre fragments del pensament amb el qual els arquitectes a Barcelona o des de Barcelona han descrit l'habitar la vida quotidiana. Entre les diverses maneres d’abordar l’arquitectura de l’habitatge –les morfologies urbanes, la tipologia, etc.-, la dimensió “quotidiana” sembla essencial i particularment estimulant, en la perspectiva d’una producció contemporània subjecta a múltiples experimentacions. Lloc de la “relació física immediata amb l’arquitectura”, l’interior duu a interrogar els contorns de l’esfera domèstica i els valors vinculats a l’arquetip de la casa Tota arquitectura de la vida quotidiana està plena de senyals i signes amb què els arquitectes signifiquen i narren una manera de viure. Quines són les paraules que constitueixen, avui, un mite de l'habitar? Desenvolupem tres actes. En el primer -NARRACIONS- presentem "l'habitar" com una narració, com un sistema de reproducció de les ideologies i gestió de les rutines i ritmes que impregnen el dia a dia. El segon -TRANSFERIBLES- presenta un conjunt de paraules, descriptors, i dispositius espacials que constitueixen petits actes narratius que ens expliquen la domesticitat pensada pels arquitectes. Al tercer acte -DE L'HABITAR- es presenten les conclusions, on observem una tendència formalista de narrar la vida domèstica als interiors. Sembla que de moment el funcionalisme ha quedat relegat a un segon pla, es manté sobretot per a descriure espais comunitaris, però no és necessari per a justificar el projecte.

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia la relació entre espai, cos i ritu en la trilogia flamenca de Carlos Saura, formada per Bodas de sangre (1981), Carmen (1983) i El amor brujo (1986). La recerca parteix de l’anàlisi d’aquestes tres categories com a elements estretament vinculats en la construcció de les obres i en la narració de les seves històries. Per a això, es combina la investigació documental de les localitzacions i escenografies de les pel·lícules amb la seva representació i redibuix arquitectònic, fet que permet identificar la naturalesa dels espais on es desenvolupa l’acció i comprendre’n la relació amb la posada en escena. Paral·lelament, es desenvolupa una anàlisi audiovisual mitjançant línies del temps, que permeten registrar i estudiar l’evolució de les diferents escenes en les tres pel·lícules. Finalment, s’analitzen alguns dels rituals presents en aquestes per estudiar com, a través del cos i el moviment, generen i transformen l’espai. La combinació d’aquestes eines permet establir una lectura de la trilogia i estudiar les diferents formes en què espai, cos i ritu es relacionen en la construcció cinematogràfica de Carlos Saura.

: Sala Beta
: Amb data de lectura
:
Aquesta recerca estudia el manierisme més enllà de la seva condició d’estil històric, entenent-lo com una actitud crítica basada en la tensió entre la norma i transgressió. A partir de l’estudi del segle XVI, la reinterpretaió al segle XX i la possible reaparició al segle XXI, el treball busca entendre l’error no com una equivocació, sinó com una alteració conscient de la norma. En base a aquest plantejament, s’identifiques diferents operacions projectuals que permeten construir una eina d’anàlisi oberta i amb la possibilitat de créixer. Aquesta metodologia es posa a prova gràcies a l’anàlisi de diferents casos contemporanis on s’estudia la norma, l’operació i l’efecte de cada obra. L’objectiu és comprovar si arquitectures de contextos diferents poden compartir una mateixa actitud davant les convencions. No es busca definir un nou manierisme, sinó valorar la capacitat d’aquest per funcionar com una categoria crítica.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
L’objecte d’aquest treball és l’anàlisi de la recerca d’un mobiliari capaç de trencar amb els estàndards establerts per una antropometria rígida provinent de segles enrere, completament condicionada per una clara desigualtat de gènere, socioeconòmica i ètnica. A través del cas d’estudi del mobiliari de l’E-1027 de l’arquitecta Eileen Gray, es busquen els principis de la seva filosofia arquitectònica i de disseny d’interiors dins d’un marc històric d’entreguerres, on predominaven majoritàriament els homes i la tendència apuntava cap a la recerca de la depuració ornamental, així com a la màxima funcionalitat i eficàcia de l’habitatge i l’espai domèstic. Gray, en la seva condició de dona bisexual, autosuficient i provinent d’una família aristocràtica, és capaç de fer una aportació diferent de la resta. Dins del rigor de la funcionalitat i l’eficiència, introdueix la part més subjectiva de l’ésser humà a l’hora de dissenyar aquesta petita maison i tot el seu interior.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Este trabajo explora la relación entre arquitectura, cuerpo y naturaleza a través de la experiencia de habitar en Japón. La investigación se centra en cinco elementos de la vivienda japonesa -genkan, tatami, filtros, engawa y ofuro- para analizar cómo construyen distintas maneras de entrar, sentarse, abrir, permanecer y relacionarse con el exterior. Mediante el dibujo, la fotografía, el cine y la experiencia directa, el trabajo busca comprender estos gestos más allá de su imagen tradicional y reflexionar sobre qué pueden enseñarnos hoy acerca de la forma de habitar.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia El castell ambulant (Hayao Miyazaki, Studio Ghibli, 2004) des del prisma de la teoria arquitectònica, prenent la ficció com un laboratori d’assaig sobre l’habitabilitat. La recerca planteja que l’estructura pot discórrer pel territori i transformar-se sense perdre l’essència de la llar gràcies a la permanència d’un nucli primigeni: el foc. L’anàlisi s’estructura mitjançant dues escales complementàries. D’una banda, l’escala macro aborda el castell com a hàbitat itinerant, establint un diàleg amb les propostes radicals dels anys seixanta —Archigram, Friedman, Constant, el Metabolisme japonès— i la modernitat líquida de Zygmunt Bauman. D’altra banda, l’escala micro analitza la planta i la secció per tal d’observar com les metamorfosis espacials i l’ús dels seus habitants reconfiguren l’interior sense desdibuixar-ne el centre. La integració d’aquesta doble mirada evidencia que la variabilitat de l’envolupant no nega la solidesa de la llar, sinó que depèn directament de la seva permanència.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia la llum natural en l’habitatge col·lectiu des d’una perspectiva tipològica i geomètrica. Parteix de la idea que la densitat, la repetició de les unitats i la limitació de façana disponible dificulten que totes les peces de l’habitatge mantinguin una relació equivalent amb l’exterior. En aquest context, la recerca se centra especialment en la relació entre profunditat edificatòria i façana disponible, entenent-la com un dels principals condicionants de les possibilitats de captació i distribució de la llum natural. La metodologia es basa en una base de dades pròpia de seixanta casos d’habitatge col·lectiu, dels quals trenta-un han estat redibuixats i representats mitjançant criteris gràfics, mètrics i tipològics comuns. Aquesta homogeneïtzació permet comparar projectes de períodes i contextos diversos i identificar recurrències que difícilment serien visibles mitjançant l’estudi aïllat dels casos. L’anàlisi permet distingir dues grans famílies d’estratègies: les de captació, que actuen sobre el contorn mitjançant la façana, els plecs i els patis; i les de distribució, que intervenen en la compartimentació, la jerarquia, la posició del programa i els espais intermedis. Els resultats mostren que la profunditat condiciona de manera significativa aquestes possibilitats, però no determina una resposta única, i que les estratègies acostumen a aparèixer combinades. El treball proposa, així, una lectura de la llum natural com una variable de projecte capaç d’explicar part de la forma i de l’organització de l’habitatge col·lectiu.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Aquest treball ofereix un estudi sobre la casa de pagès a la comarca de la Garrotxa, entenent-la com el resultat d’una estreta relació entre territori, societat i arquitectura. Lluny de considerar-la una arquitectura estàtica, el treball posa el focus en els processos d’evolució i transformació que han configurat les masies al llarg del temps, amb la voluntat d’entendre-les com una realitat viva i canviant, que s’ha anat adaptant a les condicions del seu entorn i a les necessitats de cada moment, donant lloc a una gran diversitat formal. Aquests processos d’evolució i transformació queden recollits mitjançant l’observació i l’anàlisi d’un conjunt de casos dispersos per la comarca, que permet identificar famílies i patrons comuns i entendre com s’han anat configurant fins a dia d’avui. Però aquests processos evolutius no s’aturen en el passat, sinó que continuen produint-se a l’actualitat. És per això que el treball amplia la mirada cap al present i el futur d’aquest patrimoni, analitzant les transformacions contemporànies de les cases de pagès garrotxines a dues escales. D’una banda, s’estudien casos d’intervencions recents sobre les pròpies masies que permeten identificar possibles estratègies d’actuació i adaptació a les necessitats actuals. De l’altra, s’analitzen casos en què les cases ha quedat immerses en processos de transformació urbana, alterant la seva relació amb el territori i plantejant nous reptes per a la seva integració dins la ciutat.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Un teixit es defineix com una superfície plana i elàstica composta per dos fils entrellaçats entre si de manera ortogonal, generant així un ritme i un patró de teixit. Sota aquest principi i sota la influència de la teixiduria, Frank Lloyd Wright va projectar i construir quatre cases a Los Angeles entre els anys 1923 i 1924: les residències Millard, Storer, Freeman i Ennis. Aquest treball proposa desfilassar aquestes influències per comprendre la manera com van ser concebudes, demostrant que la seva formalització té com a base la composició pròpia d'una malla ortogonal.Per a la construcció d'aquestes cases, Wright va desenvolupar un sistema de blocs de formigó prefabricats, anomenats textile blocks. Aquests elements s'entreteixeixen recolzant-se en una armadura interior d'acer que actua com a malla estructural, originant així un sistema constructiu similar a la composició d'un teixit. La influència és tal que l'arquitecte es va autodenominar com a “arquitecte teixidor”.Tot i que la teoria del revestiment de Semper ja ha servit per analitzar la influència de la teixiduria en l'envolupant d'aquestes quatre cases, actualment no existeix una lectura equivalent que abordi el seu impacte en la configuració formal de les plantes o en detalls singulars com els forjats o les fusteries de fusta. Per tant, a través de l'exploració de planimetries, alçats i detalls, aquesta investigació busca justificar com la metodologia projectual domèstica de Frank Lloyd Wright s'articula a partir de les estructures bàsiques d'un teixit. Amb el suport de les tècniques i definicions teòriques d'Anni Albers, l'objectiu final és demostrar que aquests habitatges van ser concebuts seguint la lògica constructiva i espacial de l'ordit i la trama.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest treball estudia les formes quotidianes d'apropiació de l'espai públic a l'Eixample de Barcelona, enteses com el contacte entre la matèria construïda i el cos que l'habita. Partint de la mirada de Georges Perec cap a l'infraordinari i de la producció social de l'espai de Henri Lefebvre, es construeix un catàleg de 86 escenes fotografiades en quatre carrers (la Rambla de Catalunya, el Passeig de Sant Joan, el Consell de Cent i el carrer de València), llegides des de dues perspectives complementàries: què fa el cos i què fa possible la ciutat. Els resultats mostren que la fricció es concentra allà on l'acció, l'element físic, o tots dos alhora, no havien estat previstos pel disseny, i que els pocs punts sense fricció responen sovint a iniciatives comercials privades més que a una voluntat de disseny públic.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
La historiografia de l'arquitectura moderna ha prioritzat la façana blanca per sobre de les decisions de l'interior i del paisatge immediat. Aquest TFG parteix de la premissa que l'habitar no és neutre: organitza la vida quotidiana i determina el propi relat històric de la disciplina, que ha invisibilitzat les escales domèstiques i col·laboratives sota la signatura masculina individual. El treball inverteix la mirada: l'interior com a origen del projecte modern (1925-1937). Partint de l'equipament en Perriand, la materialitat en Lilly Reich i la dissolució de límits a l'E.1027 d'Eileen Gray, la recerca es trasllada a São Paulo per centrar-se en Mina Klabin. S'analitza com els seus jardins per a les cases de Gregori Warchavchik constitueixen una "arquitectura vegetal" que regula accessos, llum i seqüència habitable, i el seu rol de coautoria immaterial en el modernisme paulista. Davant l'absència de planimetria signada per l'autora, el treball reconstrueix gràficament els seus jardins a partir de fotografies d'època, reivindicant el dibuix tècnic com a eina de resistència davant l'omissió de l'arxiu històric.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Sovint anomenem llar persones, records o vincles abans que un lloc. Si la llar pot existir més enllà de l’habitatge, què la produeix realment? Aquesta investigació aborda aquesta pregunta des de l’arquitectura, sostenint que la domesticitat no és una condició fixa sinó una construcció que es produeix en l’habitar, i que el llenguatge cinematogràfic permet fer visible. El cinema de Pedro Almodóvar constitueix el camp des del qual explorar-la. A partir d’una revisió de la teoria de l’habitar es defineixen quatre mecanismes de lectura —el recorregut, els objectes, l’atmosfera i el llindar— que s’apliquen després a tres casos d’estudi mitjançant el redibuix interpretatiu, entès no com a il·lustració del film sinó com a instrument d’anàlisi. La comparació entre els tres casos revela tres maneres diferents de produir domesticitat: un habitatge el manteniment del qual recau desigualment sobre qui l’habita, un habitatge que es transforma mitjançant la seva apropiació, i una llar que s’estén més enllà de qualsevol habitatge concret. Els quatre mecanismes deixen així de ser condicions que un habitatge hagi de reunir per convertir-se en preguntes que qui projecta es pot fer abans de dibuixar.

: Sala de Graus
: Amb data de lectura
:
Aquest Treball de Fi de Grau estudia la relació entre la representació arquitectònica i la materialitat de l'arquitectura, tot comparant els contextos de São Paulo i Barcelona a través de dotze projectes de Lina Bo Bardi, Paulo Mendes da Rocha, Oscar Tusquets i Enric Miralles. Parteix de la hipòtesi que el dibuix és una eina de pensament que anticipa les decisions materials, espacials i constructives de l'obra construïda. Combinant un marc teòric sobre dibuix, tectònica i materialitat amb una anàlisi comparativa pròpia de les estratègies gràfiques i els materials de cada obra, la investigació busca identificar semblances i diferències entre els arquitectes i els dos contextos, per comprendre fins a quin punt la materialitat condiciona la seva representació gràfica.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El presente TFG estudia las tecnologías de impresión 3D aplicadas a la construcción, centrándose en la caracterización del hormigón y en sus propiedades físicas, mecánicas y reológicas durante la extrusión y deposición por capas. El objetivo es analizar cómo estas propiedades afectan su comportamiento. El trabajo incluye una fase experimental basada en la fabricación y ensayo de probetas impresas en 3D, cuyos resultados se recopilarán en un muestrario para facilitar su comparación y servir de referencia para futuras investigaciones.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El llindar constitueix una condició essencial de l’arquitectura: separa i connecta, delimita i permet el pas, estableix diferències i, al mateix temps, les fa compatibles. Més enllà de la seva identificació tradicional amb la porta o amb una línia d’accés, aquest treball proposa entendre’l com un espai de mediació, capaç d’adquirir gruix, estendre’s al llarg del recorregut i operar simultàniament a diferents escales. La investigació parteix d’una revisió teòrica del concepte de llindar i de les nocions de límit, espai intermedi, moviment, percepció i transició. Des d’aquesta perspectiva, es proposa entendre els sistemes mediadors a través de quatre escales d’aproximació: territorial, urbana, arquitectònica i domèstica, posant de manifest la importància del tractament del llindar com a categoria arquitectònica. A partir d’aquesta base, es construeix una eina pròpia d’anàlisi basada en nou paràmetres: escala, posició, delimitació i gruix, direccionalitat, seqüència i gradient, permeabilitat, nivell d’apropiació, adaptabilitat i percepció. Aquests permeten estudiar el llindar no únicament des de la seva configuració formal, sinó també des de les relacions espacials, funcionals i perceptives que estableix. El mètode d’anàlisi s’aplica posteriorment a tres casos d’estudi. La comparació permet reconèixer estratègies de mediació molt diverses i comprovar com un projecte basat en la construcció de llindars pot actuar com a infraestructura, accés, recorregut o àmbit d’estada. El llindar no s’ha d’entendre com un element aïllat, sinó com una condició relacional i graduable, la capacitat arquitectònica de la qual rau a articular situacions diferents i transformar la transició entre elles en espai habitable.

: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
Mentre l’arquitecte fa dècades que estudia i crea solucions per al problema de la flexibilitat i l’adaptabilitat, el mercat efímer de Manhattan ho ha resolt fa quatre-cents anys, cada matí i sense cap arquitecte, es munten i desmunten mercats sencers en minuts. Aquest treball analitza aquesta paradoxa, el venedor de mercat, sense cap títol, ha creat un sistema constructiu que resolt en velocitat i adaptabilitat problemes que moltes propostes acadèmiques encara no han resolt. A partir del treball de camp a Nova York i la comparació de sistemes amb diversos graus de permanència, contrastada amb aportacions de cinc referents teòrics, es reivindica el venedor de mercats efímers com a capaç de produir arquitectura i es defensa valorar els principis d’aquest sistema per aprendre d’ell i repensar alguns àmbits de l’arquitectura permanent.