: Sala PFC2
: Amb data de lectura
:
El llindar constitueix una condició essencial de l’arquitectura: separa i connecta, delimita i permet el pas, estableix diferències i, al mateix temps, les fa compatibles. Més enllà de la seva identificació tradicional amb la porta o amb una línia d’accés, aquest treball proposa entendre’l com un espai de mediació, capaç d’adquirir gruix, estendre’s al llarg del recorregut i operar simultàniament a diferents escales.
La investigació parteix d’una revisió teòrica del concepte de llindar i de les nocions de límit, espai intermedi, moviment, percepció i transició. Des d’aquesta perspectiva, es proposa entendre els sistemes mediadors a través de quatre escales d’aproximació: territorial, urbana, arquitectònica i domèstica, posant de manifest la importància del tractament del llindar com a categoria arquitectònica.
A partir d’aquesta base, es construeix una eina pròpia d’anàlisi basada en nou paràmetres: escala, posició, delimitació i gruix, direccionalitat, seqüència i gradient, permeabilitat, nivell d’apropiació, adaptabilitat i percepció. Aquests permeten estudiar el llindar no únicament des de la seva configuració formal, sinó també des de les relacions espacials, funcionals i perceptives que estableix.
El mètode d’anàlisi s’aplica posteriorment a tres casos d’estudi. La comparació permet reconèixer estratègies de mediació molt diverses i comprovar com un projecte basat en la construcció de llindars pot actuar com a infraestructura, accés, recorregut o àmbit d’estada.
El llindar no s’ha d’entendre com un element aïllat, sinó com una condició relacional i graduable, la capacitat arquitectònica de la qual rau a articular situacions diferents i transformar la transició entre elles en espai habitable.